L'esquerra espanyola diu a veus a les avingudes que el nacionalisme és de dretes. Fins ara aquesta ideologia estava bé o mereixia cures especials. Urgeix a aquesta esquerra excretar aquest nacionalisme que honora la diferència per legitimar la desigualtat.

En el camí fins a la declaració de la independència de Catalunya hi ha moltes empremtes d'acompanyants que van proposar embuts per acabar avançant en el mateix sentit. Voltes en les quals els donaven el que no volien per no donar-los el que volien. La incomprensió i la insatisfacció són normals i mútues. El desig d'independència és legítim. Els desitjos no són il·legals; les accions que produeixen poden ser-ho. El d'independència deixa de ser-ho a partir que es persegueix fora de la llei. El més revelador de l'anomenat «Procés» és fins on han estat capaços d'arribar i amb quins mètodes algunes persones i grups amb els quals compartim democràcia. Ara bé, funciona la llei, respon el sistema, s'expressen tots. Ara, bé. Millor que abans.

Ara bé, com que ens anem coneixent, és un pèssim moment per engreixar aquest nacionalisme espanyol de «cinema de barri», bandereta en el perfil, porompompero i sangria. El millor de l'Espanya dels últims 40 anys és la baixa exigència emocional al ciutadà respecte al terra que trepitja, el clima temperat on un és espanyol per atzar de naixement, parla un idioma molt útil en el món i aquí tributa si aquí té activitat econòmica. Ull al canvi climàtic.

Com que ens coneixem, no és bon moment per menysprear la riquesa de les cultures locals que van molt més enllà d'un ball primitiu exercit amb un vestit de finals del segle XIX i molt més ençà de sentir-se el poble autoelegit.