01 de novembre de 2017
01.11.2017

La banalitat del mal

01.11.2017 | 07:12

Colpit per la violència que l'1-O, exercida pels antiavalots, sobre familiars, amics i companys meus, que senzillament volien lliurement i pacíficament votar i després, veure com la fiscalia no hi dona cap importància : « ...Ello representa el 0,037% de individuos afectados por la presunta violencia leve policial. Hay un único herido grave. Ello representa el 0,000042% de individuos afectados por la presunta violencia grave policial». Veure també com el cap d'Estat i del Govern ho ignoren i el ministre d'Assumptes Exteriors ho desmenteix, quan la realitat objectiva és la que manifesta Human Rights Watch, ONG internacional que vetlla, arreu del món, pel compliment dels Drets Humans: « La Policía tenía la ley de su lado (...) pero eso no les da derecho a golpear a manifestantes pacíficos» « Pide al Gobierno una investigación de las denuncias» « Policía Nacional y Guardia Civil hicieron uso de fuerza excesiva» (RTVE.es), m'ha induït a reflexionar sobre el «perquè de la violència» i «per què gent amb responsabilitats la banalitzen». Em permeto oferir-vos les meves modestes conclusions:

La primera resposta me la dona Mahatama Gandhi quan diu «La violència és la por als ideals dels altres». Una por que s'expressa en brots de violència. Una por que redueix les persones a números i estadístiques que els amaga el rostre, tot menystenint la seva existència. Aquesta actitud de por és el virus més simptomàtic, on nia la violència.

Tanmateix sobre la seva banalització per part de personatges aparentment assenyats no hi cap més argument que «la banalitat del mal» definit per Hannah Arendt, alemanya i jueva, doctorada en filosofia, que malauradament li va tocar viure d'una forma directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent i que va esclatar de forma inesperada, canviant la vida de milions de persones: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya i el sorgiment del totalitarisme.

El 1961 Hannah Arendt va rebre l'encàrrec de la revista americana  The New Yorker d'informar sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial, que es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia. Hannah Arendt va realitzar una anàlisi del procés i va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem, on descriu Eichmann com una persona corrent. Era un home de la massa, immers en la mentalitat del sistema, no era brutal, ni semblava «dolent», ni tan sols mostrava odi cap els jueus. «... Em va impressionar la manifesta superficialitat de l'acusat, que feia impossible vincular la inqüestionable maldat dels seus actes a cap nivell més profund d'arrelament o motivació».

Va actuar senzillament motivat pel desig d'ascendir en la seva carrera professional i els seus actes varen ser el resultat del compliment d'ordres superiors. Era un simple buròcrata que complia ordres sense reflexionar sobre les seves conseqüències. Per a Eichmann tot era realitzat amb zel i eficiència. «El problema amb Eichmann va ser precisament que molts van ser com ell, i que la majoria no eren ni pervertits ni sàdics, sinó que eren i segueixen sent terriblement i terroríficament normals. Des del punt de vista de les nostres institucions legals i de les nostres normes morals a l'hora d'emetre un judici, aquesta normalitat és molt més aterridora que totes les atrocitats juntes».

Evidentment que el cas de violència que denuncia no és, ni de bon tros, el que es dona a casa nostra. Déu ens en guardi! Però, tanmateix, quan parlem de violència o de qualsevol brot d'aquesta, hem d'evidenciar el primer símptoma, denunciar-lo, si s'escau, i sobretot allunyar-nos dels violents, si no volem caure en l'actitud de «banalitat de mal», denunciada per Hannah Arendt.

Ara que el fiscal general de l'Estat, que depèn jeràrquicament del poder executiu i que ha estat reprovat pel ple del Congrés de Diputats, ha posat en marxa tota la maquinària judicial contra els legítims representants de Catalunya, si es vol generar justícia i allunyar tot símptoma de violència estructural quan ho anuncia sota el lema «Más dura será la caída», cal que els jutges s'abracin a l'esperit de divisió de poders de Montesquiu quan diu:

- «Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa».

- «No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota la calor de la justícia».

I acollir-se al pensament dels clàssics:

- «S'allunyi dels palaus el que vulgui ser just. La virtut i el poder no s'agermanen» ( Lucano 39-65).

- «Quatre característiques corresponen al jutge: Escoltar cortesament; respondre sàviament ; ponderar prudentment; i decidir imparcialment ( Sòcrates 470AC – 399 AC).

Per acabar em permeto dirigir-me a tots els que hem desitjat expressar-nos en un referèndum, amb unes paraules de la Hanna Arendt: «Hi ha un precepte sota del qual he viscut: prepara't pel pitjor, espera el millor i accepta el qui vingui».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema