El procés ha estat una fugida constant endavant des de, com a mínim, les eleccions del 27-S. Ja fa temps que el full de ruta va deixar pas a una mena de road-movie. Per això la marxa del president Puigdemont i set dels seus consellers a Brussel·les és un epíleg perfecte per tancar el guió de la primera entrega. Però hi haurà segona part. Ja ens han avançat que a La Fugida 2 hi tindrà un paper principal el fiscal general de l'Estat i que la batalla final tindrà com a escenari les eleccions del 21 de desembre. La primera part deixa algunes trames obertes. Per començar, com és que uns membres del govern són aquí i d'altres han marxat fora? Com faran front el president i els consellers a l'aplicació de l'article 155? Tenen tots ells la mateixa estratègia? Quina relació hi ha entre ells després de l'estira i arronsa que va fer passar d'una convocatòria electoral a una declaració d'independència? Sabrem per què Santi Vila s'ha posat les mans al cap per la ingenuïtat que, segons ha dit, ha vist en alguns dels seus excompanys de govern? El procés havia de ser una sèrie fins que va caure en mans d'algú que va decidir perpetrar la seva òpera prima, i ha patit les conseqüències d'una adaptació forçada. Amb tants moments de clímax i girs argumentals ha aconseguit desconcertar la immensa majoria dels actors i espectadora. Els finals oberts tenen la virtut que permeten que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Per això va resultar tan decebedor per a molta gent comprovar que Carles Puigdemont no té una explicació prou bona o suggestiva per justificar que ha deixat enrere tota la resta de polítics independentistes denunciats per la fiscalia. Potser és una decisió comprensible, però egoista. I és que ara el ministeri públic té un bon argument per demanar mesures cautelars per a tots els que vagin passant pels jutjats davant un possible risc de fuga.
