Quan les passions dominen, com passa aquests dies a l'habitualment racional Catalunya, la millor i gairebé única recepta és una bona dosi de tranquil·litzants. Res més indicat a aquest propòsit que l'actual president Mariano Rajoy, polític entre avorrit i maquiavèl·lic que exerceix sobre els adversaris -i fins i tot els seus partidaris- un efecte molt semblant al del Valium.

Sostenen els seus crítics que Rajoy provoca l'adormiment amb la seva aparent tendència a la calma i la devoció que professa el principi liberal del laissez faire, laissez passer. La seva política consisteix a prendre com menys decisions millor i, quan no hi ha més remei, adoptar les que ningú esperava, com ha passat amb la insurrecció dels secessionistes a Catalunya. Pressionat per la seva dreta, que li exigia portar els tancs a la Diagonal, i per una part de l'esquerra desitjosa que negociés amb Puigdemont els terminis de la independència, el president ha exercit de Rajoy. Va aprovar una intervenció suaument dura però breu de la Generalitat i al mateix temps unes immediates eleccions que han descol·locat uns i altres. Sobretot els independentistes, cert és, en la mesura que els posa en el dilema de concórrer als comicis -i validar així l'autoritat de l'Estat- o boicotejar-los, amb la qual cosa es quedarien sense representació i, el que és pitjor, sense sou.

Un dels efectes secundaris i una mica jocosos d'aquesta mesura ha estat el de convertir Rajoy en president accidental de la Generalitat, encara que s'ignora si això inclourà el tractament de Molt Honorable i el sou de més de 145.000 euros que duplica el seu de 79.000. Per sorprenent que sembli, el cap del Govern de Catalunya cobra el doble de diners que el d'Espanya, a més de ser el triple o el quàdruple d'honorable.

El que demostra el cas català, com tants altres, és que el patriotisme ve a ser una qüestió bàsicament sentimental. Una mena de serial polític que dona feina a molts guionistes del procés.

Les escenes d'aquests dies evocaven amb la seva profusió de banderes, samarretes i càntics les d'un postpartit entre el Barça i el Madrid. Igual que en aquesta circumstància futbolística, els aficionats van passar de l'alegria al desconsol en qüestió de minuts, segons fos el resultat. L'única cosa comuna eren les llàgrimes, que tant podien ser d'èxtasi com de decepció.

De vegades feia la impressió que l'equip local havia golejat el madrileny; i en altres, que el Madrid acabava de guanyar en l'últim minut el Barcelona. De penal injust, naturalment.

En casos així es troba a faltar la política de Suïssa, tan avorrida com la de Rajoy. Es burlava Graham Greene a El tercer home dels cinc-cents anys de democràcia, amor i pau dels suïssos que només havien generat, malgrat la seva felicitat, el rellotge de cucut. No és menys veritat, però, que gairebé ningú coneix allà al president de la Confederació Helvètica ni hi ha baralles entre cantons per veure quin la té més llarga. No estan malalts de política, per dir-ho.

Suís de Pontevedra, Rajoy ha optat per l'estratègia del tranquil·litzant per assossegar els fervors típics del nacionalisme, com si volgués apagar-los de pur avorriment. Només queda esperar a veure si la dosi de Valium és suficient.