Tenim murga catalana per estona. Però ja cansa. Comparteixo el tedi del company de cel·la de Jordi Sànchez a la presó de Soto del Real. Un pres d'aquests anomenats de confiança que ha demanat a la direcció del penal el canvi de destinació perquè ja no aguanta la llauna del monotema sobiranista que li encoloma el seu col·lega de reclusió, el que era fins fa poc, quan encara caminava lliure pel carrer, cap visible de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Sentir parlar a tothora sobre el mateix assumpte pot convertir-se en una tortura equiparable al soroll que fa una gota d'aigua caient d'una aixeta deliberadament mal tancada. Al cap d'un temps et tornes boig. I això és el que estava a punt de passar amb l'anomenat Procés sobre la independència de Catalunya. Durant mesos, i de forma creixent, no es parlava, no se sentia, i no s'escrivia o llegia, una altra cosa, fins a aconseguir un grau de saturació proper al paroxisme. Tant que, molts vam acabar agraint que l'aplicació pel Govern del famós article 155 tingués l'efecte benèfic de calmar els ànims d'independentistes i no independentistes, i poguéssim recuperar l'assossec perdut (en ocasions, dues bufetades ben administrades tenen l'efecte terapèutic de tallar un brot d'histerisme). I fins i tot durant el cap de setmana ens va sonar a música celestial la tabarra de les retransmissions futbolístiques, amb els seus locutors desfermats udolant com llops els gols i les ocasions perdudes. Malauradament, la felicitat mai és completa i poc després ens assabentem que el senyor Puigdemont i cinc exconsellers del seu Govern s'havien anat a Brussel·les amb l'aparent intenció de posar-se fora de l'abast de la Justícia espanyola. He seguit per televisió la roda de premsa dels fugats a la capital de Bèlgica i, com sempre passa amb les declaracions de l'últim president de la Generalitat, no va quedar clar si hi eren per demanar asil polític, per denunciar davant Europa i resta del món la persecució criminal de la qual és objecte per part de l'Estat espanyol, o per prendre uns musclos. Una confusió que augmenta en sentir de la seva boca que accepta com a legal la convocatòria d'unes eleccions en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola que ell prèviament havia rebutjat. Vist el vist, em temo una nova ofensiva sobiranista a mesura que s'acosta la cita electoral del 21 de desembre.
Amb tres eixos de campanya molt ben definits. El primer, l'existència d'un «govern a l'exili», com acaba d'assenyalar el diputat independentista Lluís Llach, autor de la coneguda cançó Viatge a Ítaca. El segon, la permanència a la presó dels «dos Jordis» (que són una mena El Duo Dinamico del sobiranisme de carrer). I el tercer, la reedició del bloc electoral sobiranista al resultat electoral del qual tornarà a donar-se interpretació plebiscitària si fos favorable. Mentre això qualla, podem entretenir-nos contestant a algunes preguntes. Per exemple, aquestes. La fugida de part del Govern català a Brussel·les formava part d'un pla traçat amb anterioritat o es tracta d'una improvisació d'última hora? Qui finança tot això, o ja disposaven d'un fons de reserva?
Ningú viu de l'aire.
