Ha passat gairebé desapercebut el terrorífic informe que l'Organització Meteorològica Mundial, organisme dependent de l'ONU, fa públic anualment. Segons es pot llegir en aquest informe, del nivell científic del qual ningú no dubta (excepte importants retrògrads com el senyor Trump), durant l'any 2016 va augmentar perillosament la concentració en l'atmosfera de diòxid de carboni (CO2), el principal gas d'efecte hivernacle i per tant responsable de l'augment de la temperatura global.

Una concentració que representa ni més ni menys que un augment del 145% respecte dels nivells preindustrials, o dit en altres paraules, de com era el clima mundial cap a l'any 1750. Llavors, el planeta era perfectament habitable però ara, només 267 anys després, els meteoròlegs ens avisen que «l'última vegada que la terra va conèixer una quantitat de CO2 comparable va ser fa entre tres i cinc milions d'anys quan la temperatura era entre 2 i 3 graus més alta i el nivell del mar era 10 o 20 metres més elevat que l'actual». Unes condicions de vida de les quals els humans moderns no tenen experiència prèvia i per tant és impossible predir quina serà la seva reacció.

I menys encara la de la classe política i financera, que ha dedicat el millor del seu esforç a treure importància al fenomen i a endarrerir l'adopció de mesures que pertorbin la manera de producció capitalista (o neocapitalista-marxista, com el de la Xina), que és un dels principals coadjuvants del deteriorament mediambiental. En aquest sentit, ningú pot excusar la seva responsabilitat ja que la comunitat científica ve advertint del perill des de fa força temps. Convé recordar que el 1979 una comissió dependent de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units després d'una sèrie d'estudis va arribar a la conclusió que l'augment de CO2 a l'atmosfera estava alterant l'equilibri energètic de la Terra i per tant acabaria per produir importants canvis en el clima.

Uns canvis, d'altra banda, perfectament constatables. Les glaceres desapareixen, el gel dels pols es fon, la diferència entre temperatures diürnes i nocturnes disminueix, els animals modifiquen els seus recorreguts, les plantes anticipen la seva floració, els huracans adquireixen una força mai vista, les sequeres aprimen el cabal d'aigua de rius i pantans, i els oceans s'acidifiquen. Hi ha forma de posar remei a tot això? Sembla difícil esperar-lo a la vista del comportament d'una gran potència com els Estats Units respecte del compliment dels acords assolits en la Conferència de París.

Però no cal desesperar. Aquí tenim, per agafar-nos a l'esperança, el cas de la capa d'ozó que ens protegeix de les radiacions solars. Estava sent agredida per l'emissió a l'atmosfera de clorofluorocarbonis empleats de forma massiva com a refrigerants i la seva extensió va disminuir perillosament. La indústria i la classe política es van resistir a prohibir el seu ús, però al final van entrar en raó.