Vivim en la indigència política més absoluta, per acció dels que (encara) proposen solucions impossibles basades en la mentida -«Estem preparats», ens han repetit mil vegades- i per omissió dels que aposten per perpetuar una situació insostenible -«Ens estan provocant, però no fallarem als catalans ( María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, 15/07/2017)». Gràcies.

Som presa fàcil de la incompetència voraç d'uns dirigents mediocres; de la incapacitat de diàleg d'uns governants, d'aquí i d'allà, que han esmerçat tots els esforços a cavar trinxeres ben profundes, conscients que arribaria la gran batalla final, que, ves per on, ha precipitat la decisió (molt política, indigna) d'una jutgessa en nom de l'Estat de dret que ens (des)protegeix (fem memòria: rescat bancari, retallades, Llei mordassa, reforma exprés de la Constitució per limitar la despesa pública, etc). Gràcies.

La no-reacció del govern de Mariano Rajoy ha degenerat en l'immens despropòsit judicial que ha tancat mig Govern de la Generalitat destituït a cop de 155 a la presó; la temeritat de l'administració Puigdemont ja ens havia situat a un pam del precipici. Acabarem tots al sanatori per culpa d'una colla de bocamolls; ens tenen a punt les camises de força, perquè tanta bogeria ens farà perdre el cap: n'hi ha a mida dels defensors de la nova república (molts i pacífics des del minut u); dels partidaris de la unió d'Espanya (que hi són); i dels que duen penjada l'etiqueta d'equidistants ( ergo traïdors) per, simplement, pensar que cap causa pàtria ens farà més lliures sinó al contrari. Gràcies.

Ens volien aquí, els uns i els altres; fa la sensació que se'n morien de ganes. La col·lisió està servida, els trens del xoc ja s'han trobat i van plens de passatgers que, en aquesta mena de catàstrofes, són els que prenen mal. «Els polítics ens estan destrossant la vida», deia ahir el poeta Joan Margarit. Ben cert.

A tots ells, gràcies.