05 de novembre de 2017
05.11.2017

El cranc espanyol

05.11.2017 | 07:11

El cranc de riu americà va ser introduït a la península per un empresari que volia fer diners de pressa. Viu en rius i aiguamoixos. Suporta nivells alts de contaminació i fa el cau al llot, galeries llargues que canvien l'equilibri dels aqüífers. Menja de tot, animal o vegetal. Roba ous i cries d'altres crancs, caça, i si no hi ha res més s'atipa de carronya. Espècie agressiva, modifica l'entorn, el degrada. I propaga un fong que ha mort pràcticament tota la població de crancs ibèrics. El cranc de riu americà no té gust de gaire res i m'ha fet pensar en l'Estat espanyol.

Ara podria seguir amb la metàfora de les pinces antediluvianes per parlar de la Fiscalia espanyola, que prem però no mata els presos polítics. O podria remetre'm a la imatge de l'espècie invasora, per parlar de com l'Estat espanyol ha tractat i tracta els súbdits. El cranc de riu americà dona per sis articles de metàfores encadenades, però en especial n'hi ha una que els vull fer arribar.

A principis de setembre em passejava per la carretera Vella de la Canya, a Olot. Visitava uns amics després d'un aiguat. El Fluvià baixava furiós i havia negat la passera que hi ha abans d'arribar a la casa. L'indret és fabulós, amb troncs podrits i entravessats sobre el riu, amb falgueres i enormes bombes de lava –que semblen escultures disposades per una civilització antiga. A banda i banda del camí hi ha unes parets basàltiques impressionants. Passejava, embadalit, i tot d'una un cranc americà em va barrar el pas. Aixecava les pinces i mig cos. La meva presència el feia sentir-se amenaçat. I jo, que pobre de mi em pensava que tots els crancs només caminen enrere, vaig veure que no només se m'encarava, sinó que avançava cap a mi. Vermell i ferotge, defensava els dominis.

Vet-ho aquí: l'Estat espanyol no es mourà d'on és i, pinces enlaire, caminarà cap a tots aquells que no n'acatin la supremacia ambiental. Desafiant, l'Estat espanyol avançarà cap als que omplim els carrers per esquarterar-nos com va fer el dia del referèndum. L'Estat espanyol tothora ha preferit viure als llims pudibunds, ha triat alimentar-se de la carronya d'una ciutadania anorreada. L'Estat espanyol va néixer després d'envair mig món, després de saquejar mig món, després de robar els fills i de violar les filles de mig món, i per tant continuarà sent el que li prescriu la seva gènesi. Abans de retrocedir, l'Estat espanyol convertirà el jardí de la diferència en un ossari de cloves trencades.

Haig de confessar-los que, tot i petit, aquell crustaci em va espantar. L'aprensió no es tria, se sent i prou. I el primer impuls va ser xutar-lo. Rebentar-lo. Veure com s'esmicolava, en volea, i veure com tenyia de vermell les pedres olioses del Fluvià. Però aleshores vaig pensar que si l'aniquilava per la força, dels afraus en sortirien mil crancs més. I és per això que el vaig rodejar, sense deixar de mirar-me'l, i vaig passar de llarg.

Quan vaig acabar la visita, el cranc ja no hi era.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema