Gaudir de les Fires gastant menys d'un duro

Hi havia actes que eren totalment gratuïts, i altres que es pagaven amb cèntims, per a alguns de més importància ja calia esmerçar-hi una pesseta. És evident que també hi havia qui per gaudir de les Fires es desprenia de quantitats que podien equiparar-se a la paga mensual d'un funcionari de mitjana categoria.

Un noi de la meva edat tenia molt pocs maldecaps. Es trobava amb el plat a taula cada àpat. La família tenia cura que es vestís amb decència, encara que sense luxes ni extravagàncies. La principal preocupació era fer un bon paper en els exàmens i no recollir cap carbassa. La resta tot era anar avall que fa baixada.

Els actes festius començaven a la plaça del Vi, com ara, però amb la diferència que no hi havia pregó. Tot era més senzill, i l'afluència de públic era més aviat migrada. Quan el rellotge de l'ajuntament tocava les sis, la banda de música militar tocava retreta, i seguidament desfilava per arribar a la plaça de Sant Agustí, on les parades aixecaven el respectiu tendal i es disposaven a atendre la possible clientela. Algun any havien sortit els gegants, i també en alguna ocasió havia desfilat el cos de bombers. No cal dir que per presenciar aquell senzill acte inaugural no calia pagar entrada. Amb això no hi ha diferència, també ara és gratuït tot i que l'espectacle sol ser de gran categoria. També era i és gratuït l'assistència a la missa de Sant Narcís. Però quan passaven la bacina, tirant-hi deu cèntims ja es considerava haver complert. També depositant deu cèntims podíem recollir la bosseta de cotó, en anar a venerar la relíquia del sant patró de la ciutat.

Les parades de venda de joguines, instal·lades a la plaça de Sant Agustí exhibien com a reclam el «tot a noranta-cinc». Efectivament amb una mica menys d'una pesseta podíem entrar en propietat d'una senzilla i modesta joguina. També s'hi podia comprar alguna de més preu; però això ja era qüestió de gent de més fortuna.

En el que és ara passeig de Canalejas, espai que estava a mig urbanitzar, s'hi muntaven els cavallets, les barques voladores i altres atractius com el conill de la sort. Els cavallets alguns ja estaven electrificats, però n'hi havia un que funcionava accionat per un cavall de carn i ossos, més aviat ossos que carn. Mentre el cavall anava rodant i suant, la mainada es divertia muntant un cavall de cartró-pedra que pujava i baixava. Aquella diversió es pagava amb deu cèntims. Els més moderns auto-xocs ja tenien un preu una mica més elevat, que podia arribar a vint-i-cinc cèntims.

Per deu cèntims també es podia jugar al conill de la sort i altres entreteniments semblants, amb la possibilitat, una mica remota, de treure premi, que podia arribar a consistir en una ampolla de xampany Delapierre.

A la plaça de Correus i a l'avinguda de Ramon Folch es podia visitar, sense pagar entrada, la Fira de Mostres. En l'estand del Caldo Magi, instal·lat al davant de Correus, oferien tasses de brou, gratuïtament, com a propaganda dels cubets, que facilitaven la feina de les cuineres. En un estand on es presentaven forns elèctrics i màquines de tallar embotits, es podien compra per vint o trenta cèntims uns deliciosos entrepans, cruixents i saborosos.

En el recinte firal s'hi trobaven xurreries i venedores de castanyes. Per deu cèntims et donaven un xurro de grans dimensions, cruixent i calent. Com també eren ben calentes les castanyes, que eren assequibles per deu cèntims la paperina.

Per una pesseta es podia adquirir una entrada de tercer pis del teatre. L'espai que oficialment s'anomenava « Paraíso» i vulgarment «Galliner». Els seients no eren gaire còmodes, però l'espectacle es veia perfectament. I a més es podia contemplar, amb visió privilegiada, un altre espectacle, que era el que s'oferia a la platea, en les sessions de gala. Els luxosos vestits, les joies refulgents i els sumptuosos barrets femenins.

Espectacle destacat era el partit de futbol. Aquells anys el nostre equip de futbol, integrat per nois de la ciutat o algun de poblacions veïnes, jugava a la primera categoria, i casualment (?), el diumenge dintre les Fires, o el mateix dia de Tots Sants s'esqueia la visita del primer equip del Barcelona, l'Espanyol o el Sabadell, que eren els més emblemàtics. Jo era soci de la categoria infantil, i, pagant una pesseta al mes, podia veure gratuïtament tos els partits que es juguessin a Vista Alegre. Cal advertir que, per als socis, l'entrada era gratuïta, però no el seient. Si no es pagava era qüestió de mantenir-se dret tot el temps que durava el partit. Però encara hi havia qui gaudia de l'espectacle futbolístic sense pagar res. Eren els que s'arribaven fins al que s'anomenava «palco dels sastres», situat al vessant de les Pedreres. Allí s'hi reunien un bon grup d'espectadors furtius. Una altra llotja que no era de pagament era la glorieta de l'accés a la Residència Sivilla, on s'instal·laven alguns seminaristes i també algun clergue. Pujant a les Pedreres per Vista Alegre es podia contemplar la pista de tennis, on en aquells dies també hi havia partits de destacat relleu, dels qual es podia ser espectador gratuït. El solar que estava destinat a construir-hi l'edifici de l'Institut d'Higiene provisionalment s'usava com a pista esportiva que es coneixia amb el nom de «camp dels atletes». Sempre hi havia molta activitat, activitat que s'incrementava els dies de Fires. Aquelles competicions netament esportives, sense cap al·licient econòmic, també tenien els seus espectadors i admiradors, els quals tampoc pagaven res per fruir de l'espectacle.

En el programa d'aquelles Fires hi havia una nota final en la qual es feia avinent, entre altres coses, que es podria visitar gratuïtament el Museu de Sant Pere de Galligants. I acceptant la invitació, un dia dels no festius dintre les Fires era costum passejar per les galeries del claustre de Sant Pere, per contemplar les obres d'art i les peces arqueològiques que s'hi concentraven.

Un any, i com a cosa extraordinària, vingué la banda de música d'un regiment de senegalesos que estava de guarnició a Perpinyà. Un vespre desfilaren per la Rambla Verdaguer, al mateix temps que es disparava una sensacional traca. L'espetec i la lluminositat de la traca, combinada amb la música i la singularitat ètnica d'aquells soldats, feien un efecte espectacular. No cal dir que aquell número del programa també era gratuït, com ho era també el Castell de Focs artificials que es disparava des del pont de fusta que s'estenia sobre l'Onyar en el lloc on ara hi ha el de l'Alferes Huarte. Aquest era l'acte final de les Fires i Festes, aleshores com ara, un espectacle amb una gran concurrència popular, que ha anat augmentant d'any en any.

Si l'endemà d'aquelles Fires fèiem el recompte del que ens havien costat, podíem comprovar que d'un duro encara en restava un mòdic romanent, que podíem ingressar en la llibreta de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, imposició que rendia un dos per cent anual d'interès.