En temps convulsos, d'esperances i incerteses, d'emancipació i de repressió, és bo de recuperar personalitats que han estat decisives en la continuïtat de la nostra vida cultural en situacions adverses. Una figura ben emblemàtica en aquest aspecte és Josep Maria de Casacuberta (1897-1985), que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1981 i que l'any 1979 havia estat distingit amb el Premi d'Honor de la Fundació Carulla. Casacuberta no va assolir la dimensió pública d'alguns dels nostres grans escriptors, però la seva labor filològica i editorial va ser d'una magnitud excepcional. Home de tarannà discret, encarnava d'una forma exemplar l'esperit de màxima exigència científica, la dedicació indefallent a l'obra que impulsava i una capacitat admirable de resistir i avançar superant greus dificultats d'entorn. Ara hi podem aprofundir gràcies a la publicació d'una biografia excel·lent que n'ha escrit Faust Ripoll, director del Servei de Cultura de la Universitat d'Alacant. Casacuberta va completar a la Universitat de Barcelona els estudis de Dret l'any 1917 i els de Filosofia i Lletres l'any 1922. Va incorporar-se com a ajudant en aquesta Facultat, va exercir de lector de castellà a la Universitat de Montpeller i va ampliar estudis a la Universitat de Zuric. D'aquesta manera va poder gaudir del mestratge de Georges Millardet, Maurice Grammont, Jakob Jud o Louis Gauchat, veritables eminències de la filologia internacional. Afegim-hi que ben aviat va començar a col·laborar amb Pompeu Fabra a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, on va dirigir l'Oficina de Toponímia i Onomàstica, una activitat que el va dur a recórrer íntegrament el territori lingüístic. El mes de setembre de 1923 el general Primo de Rivera va fer un cop d'estat, que va produir un enorme impacte en les institucions catalanes. De fet, la Mancomunitat acabaria desapareixent l'any 1925. La reacció de Casacuberta, amb el suport inequívoc de Pompeu Fabra, va ser materialitzar l'any 1924 la iniciativa de crear «Els Nostres Clàssics», un projecte fonamental per a la recuperació i la difusió dels clàssics catalans medievals i punt de partença de l'Editorial Barcino, a la qual dedicaria tota la seva vida i on trobem col·leccions tan influents com la Popular Barcino, amb més de cent volums. A la fi de la Guerra Civil Casacuberta va ser obligat per les autoritats franquistes a destruir la major part del seu fons editorial, però amb coratge i tenacitat va aconseguir reconstruir i rellançar Barcino i es va implicar en la represa del batec cultural i en l'esforç per estendre el coneixement del català, sense oblidar mai el conjunt del domini lingüístic. Es va incorporar l'any 1958 a l'Institut d'Estudis Catalans, que va establir l'any 1961 la Junta Assessora per als Estudis del Català, presidida per Casacuberta i on va comptar amb el suport clau de Joan Triadú, que hi representava Òmnium Cultural. Casacuberta és un referent que convé tenir present avui.