La manifestació a favor de la unitat d'Espanya del diumenge vint-i-set d'octubre va palesar diverses qüestions. L'anomenada majoria silenciosa mostrava com tenia capacitat d'organitzar-se. Algú s'hauria de preguntar per què durant tant de temps no ho havia fet. La brama que era gent reprimida era falsa i és curiós que hagi estat un grup com Societat Civil Catalana qui hagi estat capaç d'aglutinar al carrer la gent del No. Els discursos van ser de ràbia i d'odi, mostrant la transversalitat del ressentiment. Eren proclames de començament de campanya que es feien impulsades pels crits de la massa que demanava presó per a l'Honorable President de la Generalitat. La foto que va sobtar més d'un va ser la selfie de la dreta amb els socialistes fent pinya enmig d'una multitud que s'apoderava dels eslògans republicans per donar-los la volta. Ironia, alegria i l'himne d'Espanya ballat en una sardana. Normalitat que es va trencar en la darrera part quan escamots d'ultradreta, curiosament brandant senyeres, van desplegar la violència en diversos punts de la ciutat i davant de la Generalitat. Entre els manifestants pacífics també hi desfilaven grups de provocadors amb símbols, crits i salutacions feixistes. Els carrers van ser seus en una Barcelona que feia temps que no es veia. Un cop s'han intervingut les institucions catalanes sorgeixen arreu els salvadors de la pàtria i tothom corre per situar-se en la millor butaca en les properes eleccions. La perspectiva que se'ls ha ofert és que, un cop cessat el poder polític català, Catalunya està en venda com qualsevol producte de segona mà. El suflé unionista ha pujat. Ha començat la subhasta.
