Els esdeveniments es produeixen a un ritme frenètic. Fins avui hi ha temps per presentar coalicions electorals de cara a les eleccions del mes de desembre. A hores d'ara ignorem si es reeditarà Junts pel Sí, o bé els partits majoritaris concorreran a les eleccions pel seu compte.
La darrera enquesta publicada ha estat la de La Vanguardia aquest proppassat diumenge. No ofereix gaires novetats, malgrat que en qualsevol moment les previsions poden veure's alterades per qüestions emocionals. En tot cas, però, ERC es converteix en el nou pal de paller de la política catalana, davant la davallada del seu soci de govern, el PDeCAT que ja ha anunciat Puigdemont com a cap de llista.
Soc dels que penso que un país amb ambició necessita d'una formació política forta que de debò pugui marcar les polítiques en solitari, sense necessitat de fer concessions que massa vegades no obeeixen a la realitat del moment. Sota el meu criteri, que ERC s'acosti a la cinquantena de diputats és una molt bona notícia. Tanmateix ho és que Ciutadans es pugui configurar com un partit d'oposició, capaç de ser alternativa de govern. És una forma que la política catalana es normalitzi, mentre el temps dirà si el PSC torna a ser una formació important, sobretot en l'àmbit municipal, i el PDeCAT es recupera d'una llarga travessia del desert que sembla tenir al davant.
Però les eleccions del 21-D mantenen moltes incògnites, atès que venen barrejades per qüestions polítiques i judicials. Tot fa pensar que mentre Puigdemont haurà de fer campanya des de Brussel·les, Junqueras continuarà empresonat a sis-cents quilòmetres i escaig de distància. Tot plegat un joc de despropòsits en què algú hauria de posar seny, per tal de normalitzar la situació política de casa nostra.
Les enquestes deixen ben clar que els catalans s'oposen a la DUI i a l'aplicació de l'article 155, que pràcticament ha deixat Catalunya sense la seva màxima institució. D'altra banda, els pronòstics vaticinen uns resultats no gaire diferents als actuals, per la qual cosa difícilment es podrà resoldre l'atzucac si no hi ha bona voluntat dels dirigents polítics.
Soc dels que dubto que Mariano Rajoy volgués veure una part del govern de la Generalitat a la presó. Potser soc ingenu, però n'estic gairebé convençut. La seva estratègia s'ha vist fracturada pels posicionaments radicals del fiscal Maza -recentment reprovat per les Corts espanyoles- i de la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela.
Ara, el president del Govern espanyol ha perdut el control de la situació i ha vist com el procés de normalització s'ha tornat a trencar amb unes conseqüències a hores d'ara imprevisibles. Va encertar en la convocatòria electoral, però ara ja sigui des de Madrid o des de Brussel·les el seu full de ruta s'ha embolicat massa a tots els nivells.
Davant de tot aquest enrenou seria bo que el Suprem reclamés la causa a l'Audiència Nacional i desapareguessin tot tipus de dubtes sobre la independència d'aquestes institucions. Manuel Marchena, president de la sala segona del Suprem, podria ser l'home clau que trobés el desllorigador necessari que la problemàtica necessita.
Les eleccions del 21-D seran autonòmiques per a uns partits i plebiscitàries per als altres. No sembla que hàgim avançat gaire i la solució al conflicte no serà fàcil. Es continuaran dinamitant els ponts de diàleg i això serà molt negatiu per a un país que per primera vegada viurà unes eleccions amb caps de llista empresonats o exiliats. Amb aquest bagatge, la contesa electoral no solucionarà res.
