Algunes de les figures catalanes que més admirava fins fa uns mesos han dit i han fet les més grans imbecil·litats per culpa de l'embolic de la independència. No crec que recuperin mai el meu respecte intel·lectual. Periodistes, economistes, juristes, historiadors, enginyers, escriptors, professors? de prestigi han defensat, en públic i en privat, teories delirants, impròpies dels seus cervells i de les seves trajectòries. La fe absoluta en uns polítics que afirmaven tenir-ho tot previst i la ceguesa ideològica davant d'una realitat que no encaixava en els seus desitjos han estat les causes de tants despropòsits encadenats. Entre els partidaris de l'ordre constitucional -per denominar-ho d'una manera convencional- ha passat el mateix, a Catalunya i al conjunt d'Espanya.

Un cop hem arribat a una situació que no volia pràcticament ningú a l'inici d'aquest procés, només els radicals, d'un extrem i de l'altre, s'hi troben còmodes. Ells no han sentit l'angoixa que ha experimentat la resta, la bona gent que va dipositar les seves esperances i il·lusions en uns representants públics que han portat la ineptitud fins a cotes inèdites en la nostra història recent.

El que estem patint no només ha alterat la convivència, també ha dinamitat la confiança professional.