No tinc cap dubte que el «processisme» ha comès errors, alguns d'importants, com ara iniciar-lo amb només un 47,8% dels vots, o aprovar lleis fonamentals amb vots insuficients. I està força clar també que l'esforç, la lluita, la il·lusió de tot un poble per aconseguir un desig secular, no ha pogut materialitzar el somni. Un cop més, Espanya ha aturat l'embranzida. Amb unes lleis i una justícia fetes a mida, i amb un monosíl·lab -«no»- com a única resposta a les demandes de diàleg. Perquè Espanya no ha tingut mai intenció de negociar, d'argumentar, d'escoltar Catalunya. I això no és democràcia. Amb unes lleis o unes altres, un elemental sentit de la justícia social hauria de comportar asseure's a una taula i parlar. Però amb aquesta Espanya s'ha demostrat que això no és possible. Potser perquè, aquesta vegada, el veritable objectiu del «no» a Catalunya no és la negació, sinó part d'un procés molt més «especial»: la involució del règim, el retorn a temps passats, a temps que suposàvem superats. Només cal analitzar el comportament de molts dels organismes, de les instàncies que han participat en l'última etapa del «procés». Torno a insistir: els errors comesos no justifiquen la insània de la violència emprada, la dubtosa legalitat de molts dels legalismes utilitzats, l'acarnissament amb persones i famílies que només reclamaven un dret. Tot ha quedat vestit amb un aire de revenja.

Una consideració final. El dia 21 de desembre, Rajoy convoca eleccions per no allargar massa, diu, la vigència de l'article 155 de la Constitució. Ells saben que ve un període difícil, que hi haurà insubmissió, que la campanya pot comportar incidents. Com els afrontaran?