La visió tòpica diria que quan mirem Melania Trump, per com és físicament, com es presenta i com es representa, l'objectualitzem, la cosifiquem, la reïfiquem. Tots els homes heterosexuals perquè, pel sol fet de ser-ho, serem cecs a la persona i només veurem un objecte sexual. Moltes dones perquè, per les revistes que compren i els programes que veuen, també la cosificaran com a penjador o joier, com a objecte portador d'objectes.
Melania Trump no és la persona cosificada, és la cosa personificada. És fàcil veure tot el que porta posat o imaginar-la sense tot això però com a persona és inescrutable.
En un any no l'hem vist poc ni molt però mai sola. Va al costat de Donald Trump, però l'acompanya? ¿Caminen junts o ell avança i ella desfila? Ha fet alguns gestos de menyspreu al seu marit però no podem assegurar que sigui enuig perquè quan relaxa el gest no hi ha indici d'expressió i quan vol somriure ensenya les dents però expressa alegria. No sabem si està trista o alegre, si és la princesa de Rubén o el gat de Cheshire.
Aquestes preguntes no es plantegen per deshumanitzar-la sinó per humanitzar-la. Quan el groller emperador del món comparteix reverències amb els ceràmics emperadors del Japó, Melania està asseguda amb la mirada perduda com si l'haguessin ficat a la foto amb un programa informàtic i és possible veure-la com un cap implantat a l'imatge d'un vestit. Quan mira, no sembla veure-hi i com que amb prou feines parla no hi ha manera de donar significat als seus silencis. Està com absent i no m'agrada quan calla per la incapacitat d'imaginar què pot estar pensant. Un any després, és un enigma del qual no podem desxifrar si conté misteri o res.
