Fa una setmana celebràvem Tots Sants ( Omnia sanctorum) i l'endemà, el Dia dels Difunts o Dia dels Morts. L'origen de Tots Sants i Dia dels Difunts, segons James George Frazer a La rama dorada és celta (¿Què seria jo de no haver llegit James Frazer per recomanació del professor d'Antropologia Cultural, Claudi Esteve?)

La cultura celta, com tantes altres que també respectaven ritualment els finats, temia el poder maligne dels traspassats a millor o pitjor vida i interpretaven que podien incidir en l'esdevenidor de la seva comunitat, sempre per fer maldats, per ressentiments, per afany venjatiu, per enyor malsà dels amics i familiars, per pura disconformitat de no haver tingut una vida més longeva. Es creia que els difunts es quedaven aquí, a la terra, i no sols el cos en procés de descomposició ( Memento, homine, polvus erits et in polverits et reverteris: «recorda home que ets pols i a la pols regressaràs») sinó també el seu esperit inquiet i pertorbador, envejós i rancuniós.

La raó de solemnitzar Tots Sants i el Dia dels Difunts era per evocar tots els màrtirs i va aparèixer l'1 de Novembre a les illes britàniques per commemorar la mort de «Samhaim» o «Samaim»; aquest festival cèltic necrològic, el culte als morts, s'arrelà en el costumisme popular dels illencs. Els anglesos el cristianitzaren i els seus missioners l'estengueren pel món, quan es posaren en contacte amb missioners d'altres països europeus que l'aplicaren en els seus llocs d'origen, l'adoptaren i l'adaptaren a les seves religions i folklore i quedà estabilitzat, així va ser com els alemanys, espanyols, francesos, italians, van començar a celebrar el dia dels difunts.

També s'han trobat en antigues religions mesopotàmiques vestigis de ritus dedicats a venerar els morts. En l'Imperi romà hi havia un temple dedicat a Tots els déus, on s'acomplien cerimònies als morts. Fou el papa Bonifaci IV en el segle VII que s'apropià del temple romà i el convertí en temple cristià.

Els celtes dividien l'any en dos períodes, el temps clar i el temps fosc, en el primer es referien al que nosaltres anomenem primavera i estiu, en el qual el sol es pon lentament, hi ha llum i claror, i la segona època, tardor i hivern, quan els dies s'escurcen i la foscor i el fred s'apropien d'una gran part del jorn. Els dies de «Samaim» estan a la cruïlla dels dos períodes, no són dies de llum, ni dies de foscor, tanmateix els camps i les terres semblen igual d'esmorteïdes i esgotades que el mateix món dels difunts. Dos refranys es refereixen al fred i la humitat fosca: «Per Tots Sants, capes i mocadors grans», «Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes».

El dia dels Difunts no s'ha mogut mai del calendari eclesiàstic: a la porta d'entrada del període de l'obscuritat, que possibilita que els d'un costat, els morts, la travessin per saludar els amics i familiars vius, igualment aquests la poden creuar per anar veure els morts. En realitat els defallits fan por, igual les forces sobrenaturals, els déus; els vius procuren des de temps immemorial estar-hi en bona relació. En les religions politeistes els déus més respectats per temuts sempre són els dolents; la gent feia sacrificis de tota índole per apaivagar-los, en canvi els déus bons per ser bons eren molt poc venerats.

El dia dels Difunts, el dia 2, tanca el cicle. Complementa i finalitza el dia 1, dia de Tots Sants. La creença era que el dia antigament dels màrtirs els difunts visitaven els vius, i l'endemà, els vius anaven al cementiri a visitar i recordar els morts. El lligam íntim, indestriable, de vida i mort. La raó de visitar-los es fonamenta, com quasi tot, en la superstició que els morts vaguen per la terra i cal apaivagar-los. La teoria que els esperits es queden a la terra la trobem en totes les religions, fins les més arcaiques.

L'església catòlica va treure dels verals als morts que hi deambulaven per fer por i els va posar al Purgatori, malgrat que conserva la celebració de Tots Sants i el Dia del Difunts. Totes les esglésies cristianes, protestants, catòliques, ortodoxes, commemoren el dia 2 de novembre als Difunts.

(El purgatori el trobem en la religió catòlica i en la copta és un estat espiritual transitori per les ànimes per purificar-se i expiar les ànimes sense pecat mortal, però amb pecats benignes que no han tingut beneplàcit penitencial i no estan netes per entrar al cel, on hi aniran tard o d'hora. Els llimbs van desaparèixer perquè eren una autèntica animalada. Els llimbs representaven l'espai on anaven les ànimes dels nens no batejats, que no tenien cap culpa de no ser batejats i d'arribar tarats a la vida per culpa del pecat original d'Adam i Eva).

En l'antic testament ja es parla del purgatori, també en el nou. Les ànimes condemnades al purgatori poden ser ajudades pels vius pagant misses als sacerdots que advocaran a déu perquè els hi obri la porta del cel. (El catolicisme, no el luteranisme, manté un intermediari entre els creients i Déu, que es manifesta de formà evident en el sagrament de la confessió).

De petit preguntava a la mare si en el dia de Tots Sants ens declaràvem públicament tots nosaltres sants o de quins sants especials es tractava. Es limitava a dir-me tots els sants són especials.

Era tradició abans anar al teatre a veure el Don Juan Tenorio. Aquest any s'han complert 200 anys del naixement de Zorilla, el dramaturg que creà, si s'interpreta amb la moral actual, el mite del mascle fanfarró, del pinxo canalla. Si analitzem així la història no salvarem cap escriptor ni pintor.