Una notícia va captar la meva atenció distreta: aquest any el valor dels aliments exportats supera el dels cotxes venuts. Excel·lent: els bons aliments -i aquí tenim alguns dels millors que pot oferir el planeta, vins inclosos- són la meitat d'una bona existència. L'altra mitjà és la tranquil·litat, que té molts enemics, entre ells la mateixa agitació comercial, les tertúlies dedicades a la predicació de l'odi, o l'etern matx Madrid-Barça.
Proposo un partit en el cim. Si guanya el Barça, Catalunya és independent; si perd, segueix com fins ara; si empata, ens passem al sistema federal gestionat per algú amb més cap que Pedro Sánchez, Josep Borrell, per exemple. Els pot semblar una proposta idiota, però les serioses, per ara, no han aconseguit res. ¿Es venen pocs cotxes o és que els pernils ens desborden? Ni idea, però l'altre dia un taxista em va pujar al seu taxi i tots dos eren ecològics. Tots tres, si compten el passatger. El taxista estava orgullós del seu cotxe híbrid i va dir que té menys avaries. Lògic: el motor de gasolina es basa en explosions domesticades en un confinament metàl·lic; els motors elèctrics només friccionen amb els coixinets de l'eix i el camp magnètic. Silenci i alt rendiment, no cal ser enginyer.
Mentrestant, no es veu el final d'aquesta sequera i el comitè de savis ad hoc recomana al Govern espanyol que se suspengui totalment la pesca de sardines perquè estan en risc d'extinció, ¡les sardines! Però govern i confraries es fan els bojos: uns perquè haurien de pagar i els altres perquè no saben si cobrarien. S'assequen els pantans, els incendis van consumir Galícia i ja podem banyar-nos al novembre, com a Tahití. Què farem si torna la fam i no tenim sardines? ¿Menjar-nos la síndria amb pela? Plou foc del cel, malgrat que hem pecat només el normal.
