10 de novembre de 2017
10.11.2017

El boicot és un mal negoci

10.11.2017 | 00:58

Progressa pel que sembla la campanya de boicot als productes de Catalunya en represàlia als desitjos de secessió d'una part del veïnat d'aquesta comunitat autònoma. El teatret muntat pels partidaris de la independència no ajuda, per descomptat; però tot i així es tractaria d'un error.

Els boicots van demostrar sobradament la seva inutilitat allà on s'han aplicat. Vegeu el cas de Cuba, on l'embargament nord-americà a l'illa va enfortir al règim dels Castro alhora que multiplicava les penúries de la població cubana. O els dels Jocs Olímpics de Moscou i de Los Angeles, que només van servir per privar al públic d'una part de l'espectacle que se li podria haver ofert. Per no parlar ja del boicot permanent al qual l'extrema esquerra/dreta europea sotmet als productes d'Israel, ja siguin agraris, científics o culturals.

És cert que alguns van tenir un relatiu èxit, com el que Gandhi va llançar a l'Índia contra les mercaderies britàniques o el de Martin Luther King contra la companyia d'autobusos nord-americana que s'entestava a discriminar una passatgera de raça negra. Però són més aviat l'excepció que la norma.

Si els catalans són espanyols –com suggereix el sentit comú–, no té cap propòsit boicotejar a les seves empreses en la mesura que es farà mal a uns compatriotes i, ja de passada, a la resta d'Espanya. Es tracta d'una qüestió d'ordre pràctic. No és casual que el president de la Junta d'Extremadura hagi advertit sobre l'efecte bumerang que produiria el boicot sobre moltes empreses i treballadors d'aquesta regió. I de les restants del país, naturalment.

Prescindir dels béns i serveis facturats des de Catalunya és un mal negoci per a tothom. Una altra cosa és l'alleujament que aquesta actitud pugui reportar als que se senten irritats per la successió de despropòsits del govern autònom català que l'altre dia va desembocar en la proclamació d'una fugaç república d'Ikea.

És fàcil però potser no oportú caure en la temptació de les emocions. Precisament això –els sentiments i la política de la llagrimota– és el que manegen amb destresa els secessionistes quan argumenten que a Espanya no es vol als catalans. El natural seria adquirir les mercaderies que per la seva qualitat ho mereixin per fer notar als veïns del vell Comtat que ningú confon a la població amb els seus polítics. I que se'ls aprecia igual que a qualsevol altre conciutadà de la Península.

Succeeix a més que les lleis del mercat no s'adiuen gran cosa amb aquest tipus de rampells. A la llarga, i fins i tot a la curta, el consumidor es guia per la bondat i/o el preu d'un producte, sense que li importi particularment el lloc d'on procedeix.

Els xinesos, que venen per igual banderes espanyoles, senyeres i estelades per proveir la demanda del públic ho han entès millor que ningú. La seva pàtria és el comerç, com ho és també la de molts catalans convençuts que la lliure circulació de mercaderies constitueix la millor alternativa a la guerra.

Una part no petita d'ells sembla haver caigut ara en aquesta alienació sentimental transitòria que sovint produeix el nacionalisme; però no hi ha trastorn que cent anys duri. Seria una greu equivocació fomentar encara més aquest sentiment irracional de greuge amb un boicot que a ningú beneficiarà. Encara que no sigui popular dir aquestes coses enmig de l'actual tempesta de passions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema