El sí està molt sobrevalorat. Parlo en clau vital; ens costa dir que no i després passa el que passa. Som uns quants els que formem part d'aquesta tipologia de rara avis que, per no ofendre el personal, anem dient que sí a tot el que se'ns proposa. Un tatuatge a l'entrecuix, un escrit, un vídeo, una presentació, anar a casaments de gent que te la bufa, anar a casaments, fer de cangur, participar en orgies o organitzar festivals culturals són algunes de les coses que m'he vist obligat a fer en més d'una ocasió. El problema de fons ve a posteriori, quan ja has dit que sí sense meditar prou la resposta i has d'assumir les conseqüències que se'n deriven que, a més, per descomptat, no combreguen amb la teva pau interior.

A mi, aquest estat em provoca estrès, retenció de líquids i molt de restrenyiment. Ho sé i hi torno a caure. Per què costa tant dir que no? Experts en la matèria afirmen que les principals causes atenen, fonamentalment, a una necessitat d'aprovació, al fet de tenir sentiment de culpa, a la por al rebuig i sobretot a rebre crítiques. Bastant lògic, tot plegat, però què fer per combatre aquestes causes? Es pot aprendre a dir que no? Si busqueu per l'univers 2.0 trobareu infinitat d'estratègies al respecte, totes elles adreçades a trobar el punt d'equilibri entre empatia i assertivitat, però m'ha fet gràcia una que m'ha aconsellat el propietari del meu sex-shop habitual, un personatge amb una gran capacitat per la psicoanàlisi: plantar-se davant del mirall i practicar.

Qui no ha parlat alguna vegada amb el mirall? Ni que sigui mentalment? A l'horitzó comença a prendre forma un altre casament (què coi li passa a la gent que no para de casar-se?) i el seu respectiu comiat de solter; val més que m'hi fiqui perquè últimament els meus «no» són tan taxatius com els vídeos de gatets. Em miro i intento visualitzar la situació, el moment concret en el qual haig de refusar la invitació amb tacte però amb fermesa. Robert De Niro no triga a posseir-me i a fer-me verbalitzar el mític «¿Estás hablando conmigo?». A continuació desenfundo una pistola feta amb els dits de la mà i apunto al mirall. Em quedo així durant uns segons, mirant-lo desafiant per acabar etzibant un lacònic «Vivo o muerto usted vendrá conmigo». Torno a enfundar als calçotets, que és l'única peça de roba que porto a sobre, i seguidament em trec un barb que he localitzat sota el nas. Així no aconseguiré gaire. Torno al mirall; no estic gens malament per les primaveres que gasto i encara me la veig quan pixo. Potser penseu que no ve al cas però automotivar-se és part important de l'objectiu final. Torno a dir que no, que em sap greu però que no. Per primera vegada sembla que m'ho crec; ara em falta dir-ho vestit i quan toca. Em poso la roba i just abans de sortir m'adono que el del mirall m'està mirant amb cara de «No t'ho creus ni tu, xato!». Em coneix com si fos jo. La història de la meva vida.