En una fotografia dels darrers anys del segle XIX, veiem la muralla que s´estenia des del portal del Carme, actualment Jardí de la Infància, fins les proximitats del pont de Pedra, on s´aixecava una casa, que fou enderrocada juntament amb la muralla. Per sobre del mur defensiu apareix la part més elevada dels edificis del carrer que aleshores es coneixia amb el nom del Pes de la Palla. Els habitants d´aquells immobles tenien davant seu un horitzó molt reduït. L´espai que quedava entre el rest de cases i la muralla era d´una estretor considerable. Una prova de la poca entitat que tenia aquell vial urbà és que totes aquelles cases tenien la seva entrada en la façana posterior que donava al carrer de l´Albereda. Encara ara només hi ha un edifici, construït recentment, que té l´entrada per la plaça de Catalunya, tots els altres s´obren al carrer de l´Albereda, excepte dos que tenen l´entrada al carrer de la Creuada i un a la pujada del Pont de Pedra. El carrer de l´Albereda sempre ha estat un carrer senyorial. A la banda dreta mirant cap a la plaça del Vi s´hi aixecaven diversos palaus, dels quals encara en queda algun. Com el Casino i la Casa familiar dels Ribot.

Els balcons i finestres de les esmentades cases, la part superior de les quals sobresortia de la muralla, tenien al davant una panoràmica ben esquifida. A ben poca distància s´aixecava la muralla, que era com un teló sempre abaixat. En la mateixa fotografia que estem comentant apareix l´Areny de l´Onyar en un dia de mercat. Hi ha una gran animació. Compradors i venedors, pagesos i ramaders, tartanes i carros amb els corresponents animals de tir. Bous, vaques, vedells i cavalls que estan sent mercadejats. El Pont de Pedra, centre de la vida ciutadana amb el tràfec de car­ruatges i vianants. Tot aquest testimoniatge de vida ciutadana quedava a ben pocs metres de les cases del Pes de la Palla; però els seus habitants no en podien veure res. Segurament que sentien la remor d´aquell tragí i d´aquella activitat. Però la muralla els impedia la seva visió.

En una altra fotografia, obtinguda uns pocs anys més tard; ja en les primeries del segle XX, comprovem com la muralla ha desaparegut. L´estret carrer del Pes de la Palla s´ha convertit en la més ampla Rambla Verdaguer. Podem suposar el que aquesta operació d´enderroc i urbanització representà per als habitants d´aquells edificis. Era com si asseguts davant una butaca de la platea del Teatre s´hagués aixecat el teló. Amb quina fruïció devien contemplar la feina de les brigades encar­regades d´enderrocar el mur defensiu. Com anaven caient pedra rere pedra alhora que s´anava obrint una nova panoràmica, i s´anava eixamplant l´horitzó urbà per aquells veïns. Des d´aquells balcons i finestres, des dels quals, durant anys i anys només es podia veure un mur opac situat a pocs metres de distància, s´hi oferia una generosa panoràmica, amb el mercat que amb gran vitalitat encara se celebrava en l´Areny de l´Onyar, i el pont de Pedra, que aleshores era un tram de la carretera general de Madrid a França, i la via d´entrada i sortida de la ciutat.

Una vintena d´anys més tard aquelles cases de la Rambla Verdaguer tornaren a percebre l´amenaça de la construcció d´una altra baluerna que s´interposaria en la seva visió. La corporació municipal, amb una mentalitat estreta, amb un criteri restringit, amb la idea, compartida amb molts gironins, que la ciutat es limitava al pont de Pedra, la Rambla i la plaça del Vi, projectà aixecar un gran edifici sobre el curs de l´Onyar per establir-hi el mercat diari d´abastaments. Un edifici d´una grandària desproporcionada amb relació al lloc d´emplaçament. Edifici d´una monumentalitat ridícula de nou ric. No es tractava d´un projecte a llarg termini , sinó d´una realització immediata. Un canvi de corporació municipal produí la interrupció de les obres quan ja s´havien fet els fonaments, abocant al riu grans quantitats de pedra, transportada amb els primers camions trabucables que circularen per la ciutat. També quedà sepultat en les aigües de l´Onyar un bon pessic de l´erari municipal, que no era pas massa esplèndid per ser desprès alegrement. Durant prop de quaranta anys aquells fonaments quedaren com a testimoni d´una obra frustrada, fins que foren aprofitats en la construcció de la plataforma que seria la plaça de Catalunya.

Una altra ampliació d´horitzó urbà s´havia produït mig segle abans, a la barriada de Sant Pere de Galligants. Però a causa no d´una operació molt positiva d´esponjament urbà; sinó com a conseqüència d´una de les més grans tragèdies viscuda en la història de la ciutat. Era la nit del 18 al 19 de setembre de l´any 1843. El cel cobert i amenaçador, la pluja caient torrencialment sobre la ciutat. Els llamps i trons com si anunciessin la proximitat de la tragèdia que s´anava a produir. El Galligants que gairebé sempre es mostra escàs de cabal i en moltes ocasions totalment eixut, ara es presentava amb una tremenda fúria, arrossegant troncs, branques i arbres sencers que, entorpint la seva marxa, augmentaven l´acció demolidora de les aigües desbocades. El pànic s´apoderà de la població. L´aigua sense control no respectava res; ni edificis ni persones. No era suficient refugiar-se en les plantes més elevades de les cases, perquè moltes cases i fins illes enteres eren arrabassades per la fúria del torrent. Més d´un centenar d´edificis quedaren afectats, uns completament eliminats, altres greument malbaratats. Cent vint persones moriren ofegades en l´aiguat, i uns centenars de gironins perjudicats d´una o altra manera; mentre la població entera de Girona se sentia implicada en la tragèdia. Després d´una nit fosca i tètrica, només amb la il·luminació produïda per les repetides descàrregues elèctriques seguides del trons esfereïdors, arribà la claror d´un nou dia. Aleshores aquella barriada de Sant Pere fins aquell dia caracteritzada per l´estretor d´espais i l´aglomeració d´edificis, aparegué amb una gran amplitud d´horitzons. Sobre el curs del Galligants s´hi havia ubicat dues illes de cases , cases que aquella nit foren totalment arrastrades per la fúria de les aigües. Tota una ala del carrer Bellaire havia desaparegut. També deixaren d´existir molts edificis de la plaça de Sant Pere i quedaren molt afectats alguns de la plaça de Santa Llúcia i del Pou Rodó. La paret de l´antic monestir cedí a l´atac del corrent i una ala del claustre va quedar afectada. Espais que fins aquell dia eren estrets, recòndits i on els raigs del sol arribaven amb dificultat, quedaren totalment al descobert.

Cara i creu de dos esponjaments urbans de Girona. Un per deslliurar de l´opac i massís mur una zona situada en el centre de la ciutat. L´altra, un esdeveniment catastròfic d´origen meteorològic. Catàstrofe que transformà una barriada d´artesans i menestrals. Dos fets per ser recordats, un amb aplaudiments, l´altre amb llàgrimes i dol.