Queda molt bé dir que la situació actual de Catalunya neix amb la sentència de l´Estatut, però no és cert. La sentència és de juny de 2010 i CiU, quan va recuperar el govern de la Generalitat, va pactar els Pressupostos de 2011 i 2012 amb el PP. És més, durant la campanya electoral del 2010, celebrada cinc mesos després de la sentència, Artur Mas va centrar el seu discurs en la recuperació econòmica; no en l´Estatut retallat. Dos dies abans de les eleccions del 28-N, Artur Mas deia en una entrevista al Diari de Girona que «si plantegem directament l´estat propi dividirem el país per la meitat, i no estan les coses per tenir desgavells a dins de Catalunya». El doble salt mortal de Mas el setembre de 2012 obeeix a dos motius: 1. Les retallades en els Pressupostos, principalment en matèria social, havien generat nombroses revoltes i protestes al carrer contra el seu Govern; 2. Els casos de corrupció (presumpta) del seu partit sortien com bolets. Abraçant l´independentisme, Mas va liquidar de cop les protestes ciutadanes (a partir d´aquell moment tot, absolutament tot, era culpa de Madrid) i va argumentar que els casos de corrupció investigats pels jutjats eren un atac a Catalunya, etcètera. Aquesta setmana encara hem sentit Xavier Trias justificar que el seu nom surt en els Papers del Paradise, on figura com a beneficiari d´una societat de la seva família en paradisos fiscals, perquè «soc independentista». Es veu que uns 400 periodistes de 67 països diferents s´han confabulat per anar contra el pobre Trias que, com tants polítics, no sap mai res dels seus comptes personals. El cas és que el procés ha tapat completament aquesta xacra de la corrupció que compartim catalans i espanyols. El judici del cas Gürtel ha passat gairebé desapercebut, igual que la declaració d´un inspector de la UDEF al Congrés on deia que «indiciàriament» Mariano Rajoy hauria cobrat sobresous del PP. O que uns exdirectius de la CAM, malgrat haver sigut condemnats per l´Audiència Nacional, poden reclamar les rendes vitalícies que s´havien autoassignat; rendes que oscil·len entre els 130.000 i els 369.000 euros anuals. I també hem oblidat que encara no ha sortit la sentència del cas Palau. A què espera l´Audiència de Barcelona? El judici va acabar fa cinc mesos. En el cas Noos, molt més complex i amb una vista oral més llarga (el doble de temps que el cas Palau), les magistrades de l´Audiència de Palma van trigar vuit mesos.