12 de novembre de 2017
12.11.2017

L'alè de la bèstia

12.11.2017 | 06:30

Hi ha gent que diu que observa la situació política des d´una suposada distància, des d´un pretesa neutralitat i objectivitat. Com el pare que es mira, un xic fastiguejat i avorrit, l´enèsima baralla dels seus dos fills. Per a ells tot plegat no és altra cosa que dos nacionalismes igualment repugnants que han acabat enfrontant-se per tossuderia, per manca de diàleg i precisament perquè el nacionalisme no hi veu més enllà del nas. En el fons, consideren tan perillós l´autoritarisme arrogant de Rajoy com la perseverant inconsciència de Puigdemont. L´un i l´altre, creuen, han arrossegat una colla de fanàtics, d´irresponsables o de somiatruites (o tot plegat) cap a l´abisme. Ells, els que s´ho miren de lluny, ja ho sabien, ja ho veien a venir i, de fet, ja ens ho van advertir, com l´ancià assenyat adverteix el jove inexpert de la patacada que l´espera. Són, doncs, una mica com déus: tot ho coneixen, tot ho preveuen i tot ho jutgen, però sempre des de lluny, per sobre de la realitat i de les desgraciades criatures que la representen. Em recorden aquell narrador omniscient que ho sap tot, dels seus personatges, i en pot preveure i controlar tots els moviments. Però, com deia Rodoreda, l´escriptor no és déu i, doncs, sempre hi ha coses que se li escapen.
A ells se´ls ha escapat un aspecte essencial: no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un Estat amb tota la força política, judicial, econòmica, mediàtica, policial, etc. que a una petita nació que només té el suport de la gent i una convicció i fermesa que cada cop s´alimenten més de la dignitat i l´anhel de llibertat. No, honestament, no, i ho saben, encara que els costi admetre-ho. És més, alguns dels que s´ho miraven de lluny, al marge, com si no anés amb ells la cosa, comencen a sentir l´alè de la bèstia al clatell i comencen a intuir que això va molt més enllà de la independència i del nacionalisme (aquesta paraula tan còmoda sota la qual s´han aixoplugat sempre per justificar els seu silenci còmplice o la seva rialleta paternalista). Tot plegat va tan enllà que potser no en serem del tot conscients fins d´aquí a força temps. Aquest moviment, ampli, divers, de vegades caòtic o contradictori, ha posat en dubte una manera de fer política i ha esquerdat tants esquemes que fins i tot l´esquerra espanyola i el PSC (o el que en queda) no han sabut pair-ho ni assimilar-ho.
Caldria, doncs, abandonar l´orgull i anar sincerament plegats perquè la bèstia, com ja hem vist, és insaciable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema