La manifestació de dissabte a Barcelona va ser un clam unànime en favor de l'alliberament de tots els empresonats. La política, a poc a poc, es va normalitzant. I ara arriba l'hora d'acabar de passar full i que tots els polítics i activistes tornin a casa, mentre es busca una sortida digna tant per a Puigdemont com per a la resta de companys de govern que són a Brussel·les.

Mentre als membres de la Mesa del Parlament se'ls va atorgar una setmana per preparar la defensa al Suprem, l'Audiència Nacional va actuar amb molta mà dura envers el president i els consellers que l'acompanyaven. Estem en uns moments en què s'ha pogut reflexionar i analitzar la situació en fred, per la qual cosa es fa necessària una segona declaració dels empresonats. Seria un pas més cap a una campanya electoral on es garanteixin els drets de totes les formacions polítiques.

Allà on s'hauran d'esmerçar més hores a trobar una solució és amb els «exilats» a Brussel·les. Possiblement Madrid haurà de fer algun moviment, però també Carles Puigdemont i el seu entorn han de ser conscients que no poden continuar enrocats i actuant com si la proclamació de la república catalana tingués un mínim de vigència o validesa política.

Soc dels que opino que el conflicte està perjudicant i molt Espanya, però també Catalunya. En aquest context, cal una solució com més aviat millor. I així arribem a la precampanya electoral sense fronts independentistes ni constitucionalistes. Les formacions polítiques es presenten amb el seu programa, tot intentant aconseguir legítimament el màxim nombre de vots des de les seves pròpies sigles. Només manca saber què farà finalment el PDeCAT, però resta clar que Puigdemont encapçalarà una candidatura amb alguns noms de la societat civil catalana.

Lentament es va distensionant el dia a dia i ben aviat tindrem un govern de coalició a Catalunya i una oposició com succeeix en tots els països democràtics. L'article 155 passarà a la història i es tornaran a normalitzar les relacions entre Catalunya i la resta d' Espanya.

Això no vol dir que els independentistes hagin de renunciar a les seves idees, ni molt menys. Però sí que hauran de cercar altres complicitats i estratègies per tal de poder fer possible algun dia el seu full de ruta. Avui, en l'actual panorama, és impossible. Més endavant, no se sap. Però sí que caldria actuar amb seny i no sota la pressió de la rauxa. En l'ambit unionista, sembla interessant l'aposta de Miquel Iceta, que s'obre al centre polític i s'allunya una mica de l'esquerra tradicional. Amb tot, l'aplicació de l'article 155 li ha fet perdre alcaldes i molt poder municipal. El darrer episodi s'ha viscut a l'Ajuntament de Barcelona, on Colau ha fet fora del govern els regidors socialistes.

Ara és hora de cosir ferides. I fer-ho sense venjances de cap mena. Tothom ha d'esgrimir serenor en les seves accions, encara que això vulgui dir fer concessions a l'adversari. Alguns indicatius són preocupants: el trasllat de companyies catalanes a la resta d'Espanya, la disminució en la creació d'empreses, la revifalla de l'atur, el descens del turisme, la situació del consum o la pèrdua d'un 20% de vendes en les grans superfícies hauria de portar els nostres polítics a una profunda reflexió per tal que no es trenqui la cohesió social. I això no és només una tasca dels independentistes, sinó també d'alguns partits incendiaris que no ajuden a la calma, que és allò que necessita Catalunya després de tan sotrac i tanta tensió al llarg dels darrers mesos. És possible tornar a l'avorriment d'un país engrescador, competitiu i admirat. Però serà difícil encetar aquesta etapa post 21-D sense els polítics i activistes que avui són a la presó. La seva llibertat ha de ser qüestió de dies i tots hi sortirem guanyant.