Quina casualitat: el 21 de desembre d'enguany, dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, va ser el mateix dia (21 de desembre del 2011) que Mariano Rajoy va jurar el càrrec com a president del govern d'Espanya davant del Rei Joan Carles, com també ho va fer la seva vicepresidenta, Soraya Saénz de Santamaría, Luis de Guindos com a portaveu i Montoro com a ministre d'Economia. Darrere seu, tots els ministres, i un que esdevindria conegut fou el pintoresc ministre de Medi Ambient, Arias Cañete, que declarà l'extravagància que es menjava iogurts caducats, però en canvi no té res d'extravagant que no declarés que tenia diners amagats a Panamà.

M. Rajoy s'ha regalat unes eleccions i commemora el seu nomenament com a president i inquilí de La Moncloa amb l'esperança que no es repeteixi la història i que els partits sobiranistes perdin la Generalitat. Tanmateix, si tornen a guanyar, reculem al 25 de setembre del 2015, quan PDeCAT i la CUP van aconseguir la majoria suficient per anomenar un president sobiranista. El que significa que és possible avançar enrere, fer literalment i paradoxal una fugida endavant i endarrere o que el temps s'ha fet reversible contra el criteri del filòsof Henri Bergson, que assegurà que el temps és irreversible. El passat mai passa.

El president del govern pensa en les eleccions generals i municipals i vol presentar-se com el bomber que ha apagat el foc independentista. Si guanya el sobiranisme el 21-D, ens plantifica de nou l'article 155. Poden anar convocant eleccions fins que surti el partit que ells volen com a govern de la Generalitat.

El PP, amb el suport de Pedro Sánchez i d' Albert Rivera, ha plantejat les eleccions com unes eleccions normals, rutinàries en una Catalunya anòmala, convulsa i commocionada, que les interpreta, no sols com forçades, sinó inoportunes per ser decidides pel govern central i no pel govern de la Generalitat, suspès en les seves funcions per l'aplicació implacable, sense miraments, de l'article 155, un article amfibològic, interpretable a plaer del poder executiu, segons els juristes, aquesta vacuïtat ho admet tot.

Cs manté un missatge únic i senzill, simplista, unidimensional, entenedor per tothom: «Catalunya és Espanya, si alguns volen poden sentir-se espanyols i catalans». No s'han mogut d'aquí. Totes les seves intervencions parlamentàries i declaracions als mitjans estan pensades per arribar a les mestresses enganxades a T5 i als homes de barriades, no als ínclits universitaris. Es manifesten amb el llenguatge de carrer, sense retòrica, totes les seves intervencions principien i acaben amb aquesta declaració «som espanyols residents a Catalunya» i farceixen el tram que va del principi a la fi amb crítiques acerades als diabòlics Puigdemont i Junqueras, que han portat Catalunya al mar de la rauxa.

Aquest discurs de Cs monotemàtic i simplista, sense cites i mancat d'erudició, ja els va convertir en la segona força més votada a Catalunya. Mentre el PP català dirigit per l' Albiol s'ha entretingut a justificar l'acció política del govern central de Rajoy, amb explicacions balderes i incomprensibles, Cs s'ha limitat a dir: «independentistes fora, que venim nosaltres, els joves, a fer-nos els amos del govern de la Generalitat». Albiol s'empatolla massa quan discurseja presentant-se com l'home escarrassat i fidel a la llei emanada de la sagrada Constitució espanyola; en canvi, Cs no s'ha de justificar de res i van a la feina a no fer res i no fent res fan molt.

Alguns no eren partidaris en les eleccions passades de fusionar ERC i CiU, perquè Mas contaminava la llista, però com que ja s'havia posat en marxa que era una consulta plebiscitària i definitiva, van cedir. Tant en Mas com en Junqueras es van haver de disculpar pel clima enrarit en el si dels dos partits per les tenses negociacions entre els dos partits.

Que en Mas tindria problemes per ser el nou president es palesà aviat. La CUP no el va reconèixer i en Benet Salellas sentencià que l'havien llençat a la paperera de l'història. Per desencallar l'atzucac es va recórrer a Carles Puigdemont i el 10 de gener del 2016, un diumenge, va ser elegit president de la Generalitat. Qui hauria dit que acabaria residint a Brussel·les?

Podem ha deixat de ser un partit iconoclasta, és tan convencional i ambigu com el PSOE. El poder, l'eròtica del poder, provoca encanteris als que el tasten. En pocs anys, Podem ha complert més de 15 anys. Aquestes eleccions són eminentment polítiques i l' Ada Colau i en Domènech astutament s'han situat en el centre; a una banda, els secessionistes i, a l'altra, els unionistes.

Ha causat sorpresa la presència d'ex-militants d'Unió en llocs destacats en la llista del PSC. Res sorprenent: el PSC és un gat vell en política i s'ha vinculat 155 cops amb Rajoy i necessita un nou maquillatge catalanista per foradar espais de l'ex-CiU, presentant-se com un assenyat partit de centre moderat, que li permeti dialogar amb els Comuns, com amb el PP i Cs per tombar els independentistes i la més ben posicionada com a possible candidata és la Inés Arrimadas, però es pot quedar amb un pam de nas, si els altres no baden.

Mentrestant la CUP s'ho mira, s'ho pensa. La CUP sí que és imprevisible, no té res de convencional.