Autocrítica, la paraula de moda ara que els debats duren el temps just per ser trending tropic a Twitter. Per tant, aprofitem-la mentre hi sigui. Tot i que més val tard que mai, s'hauria agraït una mica més d'autocrítica dins del procés sobiranista ara fa unes setmanes o mesos. O més sinceritat. Les promeses d'estructures d'estat, de reconeixements internacionals, d'una República factible... vistes a hores d'ara, fan posar vermell. Si aspirem a ser una societat adulta, no es pot fer creure a la gent que sortint al carrer amb un somriure s'aconseguirà una independència. Cal dir les coses pel seu nom: que serà llarg, difícil i que es poden perdre moltes coses pel camí. Llavors, que cadascú valori lliurement si val la pena.
Els atacs a qui ha gosat criticar algun aspecte del procés -«o estàs amb mi o contra mi»- també han estat un error que ha impedit eixamplar la base de l'independentisme i fer-lo més transversal, i és quelcom a corregir. Per això em semblen bé les llistes separades del sobiranisme, perquè es vigilin entre elles i no hi hagi un discurs tan monolític i fantasiós. A mi, així d'entrada, em generen molta més confiança els partits que facin autocrítica que no pas els que s'entestin a defensar allò que s'ha demostrat inexistent. Però bé, així com l'autocrítica en el món sobiranista arriba tard, en el «món del 155» -PP, Cs, PSOE i la monarquia- ni hi és ni se l'espera. També cal tenir-ho en compte.
