Si hem de creure la versió d'alguns mitjans, torna al terreny de la polèmica periodística «l'or de Moscou», aquell mite que va fomentar la dictadura franquista, bé per justificar els efectes perversos de la seva política econòmica, bé per al·ludir a les fonts de finançament dels seus opositors polítics, principalment els comunistes. La història es remunta als primers mesos de la Guerra Civil espanyola, quan el govern de la República, preocupat pel ràpid avanç de les tropes dels revoltats cap a Madrid, va acordar enviar a refugi segur la major part de les reserves d'or del Banc d'Espanya, llavors les quartes del món en importància gràcies als beneficis que havia suposat per al país la neutralitat espanyola en la Primera Gran Guerra. En un primer moment es va especular amb diverses destinacions, però al final es va imposar el criteri del llavors ministre d'Hisenda, Juan Negrín, d'enviar l'or a la Rússia soviètica, previ acord amb Stalin. Un projecte que va comptar amb el suport del cap del govern, Largo Caballero, (el « Lenin espanyol», com li deien en alguns cercles) i del president de la República, que era llavors Manuel Azaña. A aquest efecte, el 14 de setembre de 1936 es van transportar per ferrocarril fins a la base naval de Cartagena 510 tones d'or, que representaven aproximadament un 73% del total de les reserves dipositades en el Banc d'Espanya. I des d'allà (el mateix lloc d'on curiosament havia partit cinc anys abans cap a l'exili el rei Alfons XIII) poc més d'un mes més tard (25 d'octubre) van embarcar rumb al port rus d'Odessa a bord de cinc vaixells d'aquesta nacionalitat . S'ha especulat molt sobre el destí d'aquest carregament d'or (avui equivaldria a 12.200 milions d'euros) i sobre la seva utilitat per a la causa de la República, que necessitava urgentment aprovisionar-se de modern armament per combatre un exèrcit més professional que estava rebent generós suport, des del primer moment, d'Itàlia i Alemanya. Alguns historiadors apunten que la factura de la guerra va ser molt alta a la zona republicana i, per aquesta raó, ja en l'últim any de la contesa no quedaven reserves per vendre. En qualsevol cas, la llegenda de la seva pervivència va servir al règim de Franco per justificar penúries econòmiques inicials, i en els discursos de la jerarquia era freqüent l'al·lusió a l'«or de Moscou» i als diners robats pels comunistes. Res d'això va resultar provat, però la llegenda es va convertir en tòpic durant tota la vigència de la dictadura.
Fins fa uns dies, quan la possibilitat de la ingerència russa en la difusió de notícies falses sobre el contenciós català va fer rebrotar la polèmica. Si bé amb la diferència no petita que ara no són els comunistes russos els que agiten el tauler polític, sinó els russos procapitalistes que comanda un exagent secret soviètic que es diu Vladímir Putin. I el primer mitjà a fer-se ressò d'aquesta suposada ingerència va ser el diari El País, que sosté la tesi que des de xarxes socials radicades en territori rus es promou, via independentisme català, una desestabilització política generalitzada que afavoriria la implantació d'un nou model de societat. Tornen les tesis conspiratives.
