Manel Nadal Oller

/ 17 d'octubre de 2017)

Avui fa un mes va morir el nostre pare. El dijous 19 d'octubre a la basílica menor de Sant Feliu de Girona es va fer el funeral. Va ser una cerimònia senzilla i emocionant, la missa que ell hauria volgut. Abans de cloure, tres nets en nom de tots van llegir un comiat ple de tendresa. Al final de tot hi vaig pronunciar aquestes paraules d'agraïment. Ara, passat un mes, volem compartir-les i fer extensiu d'aquesta manera l'agraïment de les famílies Nadal-Farreras i Nadal-Oller a totes les persones i totes les institucions que han mostrat la seva amistat i la seva solidaritat. Un agraïment que volem fer arribar també a totes les persones que a casa i a la clínica van atendre el nostre pare amb delicadesa, dedicació i professionalitat. I finalment als preveres celebrants, encapçalats pel rector de la parròquia i pel nostre amic monjo de Montserrat.

Paraules al final del funeral:

Us parlo en nom de la nostra mare, Montserrat Farreras Forns. En nom dels germans Nadal Farreras i de les nostres parelles. En nom dels 21 nets i 17 besnets. I també en nom dels germans del nostre pare.

Ho faig per agrair-vos tota la calidesa i afecte i totes les mostres d'amistat que hem rebut sempre, que ens esteu mostrant avui acompanyant-nos en aquest comiat i que ens seguireu mostrant en el futur.

La mirada del nostre pare era una mirada que estava impregnada del mar de la Fosca, on tot va començar fa setanta anys, quan amb la nostra mare van començar a construir aquesta família extensa.

Però sobretot era una mirada marcada per una geografia concreta de muntanyes i valls, de rius i rieres, de boscos i arbredes, de masos i cases de pagès i per un recorregut per esglésies, capelles, santuaris i ermites. Ens ho han recordat els nets.

Cada racó li era conegut. El nom d'un indret, el nom d'una casa, el nom d'una família.

Era una mirada positiva, activa, compromesa. No hi havia una passivitat contemplativa.

Tenia un desfici per plantar arbres. Pollancres, xiprers, pins, alzines, roures, suros, que és això que ara en diem alzines sureres. I tenia un afany de permanent reconstrucció. Li feien mal les cases abandonades, les esglésies en runes. Va aplicar sempre una ferma voluntat rehabilitadora i va fer bona la idea que en les edificacions antigues és sovint recomanable començar la casa per la teulada.

Va aplicar a la restauració del patrimoni diocesà un afany generós d'impuls i ajut. Unes bigues aquí, uns bancs allà, unes portes més enllà, els bastiments de portes i finestres, un altar, una imatge de la Verge, una imatge del Sant Crist.

En això tenia la seva geografia personal de la Miana a Sant Ferriol, de Sant Ferriol a Beuda i Palera, de Palera als Àngels, on es van casar els avis Farreras Forns i on el nostre pare hi trobava sempre un pensament per la seva mare, la baba Angèle, i on es reunia els divendres amb els seus amics per assistir a la missa i compartir el dinar.

I també a la ciutat de Girona, on mostrava una especial predilecció per aquesta basílica, pels convents més humils de la ciutat com el de les Caputxines avui ja desaparegut i on practicava sovint en silenci la seva generositat.

Dels Àngels a Montserrat. Amb Solius i Sant Daniel, avui presents com Montserrat en aquesta cerimònia, completaven la seva geografia monàstica.

Montserrat és a l'arrel mateixa de l'afany reconstructor del nostre pare. Des de 1943 no va parar de reconstruir. Faltaven encara quatre anys per al casament (1947) amb la nostra mare Montserrat i Sant Feliu, senyor rector, no era encara la seva parròquia, ho era el Mercadal.

Amb la colla d'amics seus que venien de la Federació de Joves Cristians i que desplegaven la seva activitat com a joves d'Acció Catòlica va fixar la seva atenció i voluntat per erigir l'altar de la Mare de Déu de Montserrat de la parròquia del Mercadal de Girona. Aquí, quatre anys abans de les festes de l'entronització de la Mare de Déu a Montserrat, va promoure amb els seus amics una acció de restauració i embelliment de l'altar amb els frescos, ara restaurats, del seu amic Domènec Fita, i amb la imatge de la Moreneta també entronitzada. Conservem la documentació que acredita totes les accions dutes a terme a la recerca del patrocini econòmic d'aquestes obres que culminava amb un llistat de les Montserrats més conegudes de Girona, a qui s'adreçaven amb un èmfasi especial.

Ho acredita aquesta carta que ara us llegiré: « Montserrat 28 de setembre de 1943. Sr. D. Manel Nadal. Gerona.

Molt estimat en Crist:

He rebut el seu escrit tot ell saturat de sant entusiasme i de fervent devoció envers la nostra Moreneta, i donant mercès a Madona Santa Maria per l'amor dels seus fills que la veneren i la volen venerar amb culte esplèndid a la seva parròquia, no puc menys d'agrair la seva delicadesa en voler assabentar-me d'un fet tan important i de beneir els esforços i entusiasmes d'aqueixa Unió Diocesana de joves d'Acció Catòlica que sota el mantell de Madona colliran , així ho esperem, els fruits ubèrrims de l'Apostolat cristià que la jerarquia els ha confiat.

A V. particularment saluda i beneeix els seu afm in Domino

Aureli M. (Escarré) abat» coadjutor de Montserrat.

Precisament pensant en Montserrat (gràcies Jordi ( Castanyer) per acompanyar-nos) el nostre pare sempre ens havia dit que li hauria agradat que en el seu comiat cantéssim plegats el Virolai.

Benvolguts preveres, senyor rector, vostès que afinen, entoneu-lo si us plau?

Rosa d'abril, Morena de la serra, de Montserrat estel?

(Amb una dedicatòria molt especial a la Mar, en Sergio i en Liam, que no hi van poder ser).