17 de novembre de 2017
17.11.2017

Menys independentisme, més república

17.11.2017 | 06:30

La segona temporada del Procés s'inicia amb diferents moviments estratègics per part dels partits. Des de Brussel·les, Puigdemont llança una nova llista conjunta que ja ha estat descartada pels dirigents d'Esquerra, que veuen en el PDeCat actual una rèmora més que un actiu. És probable que així sigui, ja que queda molt poc de l'antic catalanisme moderat que constituïa el segell principal de la marca convergent. El desplaçament cap a posicionaments més extrems s'ha traduït en el trasllat d'un bon nombre de vots cap a l'independentisme i l'orfandat manifesta d'uns votants de centre difícils de quantificar ara mateix. El PSC ha interpretat aquest buit com una oportunitat de recuperar part del seu antic pes. Compta amb diversos elements al seu favor: en primer lloc, una històrica estructura de partit a les comarques catalanes, superior en la seva implantació al de la resta dels partits constitucionalistes. En segon, la calculada ambigüitat d' Iceta –un polític, d'altra banda, brillant– que aspira a capitalitzar els valors de la tercera via, que no són altres que els de la reforma consensuada. Finalment, la llista que ha elaborat el partit –amb antics dirigents d'Unió i altres de la SCC– reivindica un retorn a la transversalitat del catalanisme moderat enfront de la polarització dels extrems. El PP i Cs, per la seva banda, juguen un partit diferent, que és el de la gran mobilització del votant menys identificat amb el nacionalisme català i que, de nou per raons òbvies, se sent fart del monocultiu independendista. Sembla lògic que millorin els seus resultats electorals –més els d' Arrimadas que els d' Albiol–, tot i que difícilment puguin optar a presidir el Govern: el pes territorialitzat dels vots, a més, tampoc els beneficia. Queda per valorar el posicionament de l'esquerra més radical, on s'estan produint moviments que indiquen –gairebé amb tota seguretat– la probable orientació futura del Procés en aquests propers anys.

El xoc amb la realitat té conseqüències immediates, la primera, constatar el que és evident: la independència unilateral només seria possible en el cas hipotètic de la desintegració d'un Estat incapaç de controlar el seu territori i les seves institucions. No sembla el cas, ni ho serà en el context d'una Unió Europea estable, pròspera i forta. L'altra via cap a la independència passaria per un referèndum pactat –una cosa, de nou, inusual i amb escassos precedents en un Estat constitucional– que exigiria l'acord previ entre Madrid i Barcelona. Els moviments que estan duent a terme aquests dies ERC i els Comuns suggereixen aquesta nova direcció. Prenguem nota del marc: en lloc de fer efectiva la DUI es pretendria caminar cap a un pacte per la República a tot el país, que inclogui en algun moment l'acceptació de la sobirania de les parts. Per entendre'ns: menys independentisme –d'entrada– i més republicanisme de caràcter plurinacional, amb l'afegit del reconeixement del dret a decidir com a mínim comú denominador entre els dos partits d'esquerres. Per descomptat, l'estratègia ha de ser forçosament dual perquè funcioni i exigeix prendre el poder tant a Madrid com a Barcelona. I per això, l'eix del discurs no pot ser l'independentisme, sinó continuar desacreditant el nostre model democràtic, ancorat en la Constitució del 78.

Junqueras, un polític molt més astut que Puigdemont, així sembla haver-ho entès, igual que Colau i –com no?– Pablo Iglesias. Per aquest motiu, la ruptura del pacte municipal a Barcelona hagi de ser interpretada en aquesta clau: el gir a l'esquerra del futur govern català que anuncia, a la vegada, una acord de col·laboració futura a Madrid entre les diferents forces antisistema que poblen l'arc parlamentari espanyol. La tercera via que surt del nucli dur del Procés no respon, per tant, a la lògica de la moderació reformista –la línia Iceta, per exemple–, sinó al qüestionament revolucionari de la realitat política espanyola. Queda per veure quina serà la traducció en vots de l'aposta sobiranista. Que ERC capitalitzi el vot nacionalista sembla evident. Que els Comuns aconsegueixin, en canvi, vendre amb èxit la seva narrativa anticonstitucional resulta més dubtós, encara que no impossible. Canvien els discursos, però en aquesta segona temporada la Constitució espanyola –suport principal de les nostres llibertats– continua sent l'enemic a batre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema