Molt abans de la deriva del PSC cap al no-res, els socialistes catalans ja sabien el que era abraçar-se al nacionalisme català. Una cosa molt semblant a abraçar un zombi: no pararà fins a devorar-te el fetge. Potser per corregir aquest error sostingut o, potser, per pura paüra, es van llançar als braços de Mariano Rajoy, del 155 i fins de Xavier García Albiol, cosa que, lògicament, ha enfadat els socis comuns i podemites del PSC i, després de consultar a les bases, ha mogut l'alcaldessa Ada Colau -que potser tingui por als sobiranistes- a trencar el seu pacte municipal amb Miquel Iceta. Colau sempre ha defensat la consulta amb garanties, cosa que no sembla especialment dolent.

I això em recorda el moment culminant d' Alícia al país de les meravelles, quan maregen la pobra noia invertint i distorsionant el sentit de les paraules: «La qüestió és saber si les paraules poden significar qualsevol cosa que vulguem». «La qüestió, nena -li repliquen- és saber qui mana». Per llesta.

Hi ha una referència nacional dominant a Jaén o Conca i una altra, molt diferent, a Donosti o Girona. La referència nacional dominant forma part de la ideologia dominant i perdó per l'obvietat. La ideologia dominant espanyola ha aconseguit que la bella paraula «radical» -el que planteja problemes d'arrel- porti el signe del diable, el mateix que «bolivarià». No creguin que això passa només, a Madrid. A Barcelona el PDeCat arrufava el nas davant del seu propi 15-M i els presentava com porcs que pixen als marges. No, eren una cosa pitjor: algú que els podia arrabassar l'hegemonia.

Sempre he dit que cal guardar-se de les persones que es presenten a si mateixes com a assenyades i, és clar, patriotes. El patriotisme sense risc és com el toreig de saló. Hauríem de recuperar la saludable ironia marcial que posava a la cartilla dels reclutes: «Valor: se li suposa». D'altra banda, quin gust dona poder parlar de política general, en aquesta breu treva, sense que la pàtria se't travessi en el croissant i el cafè amb llet.