El calendari Cànovas 1852
Carles Mallart girona
L´altra dia m´estava esperant a la recepcio de Cànovas 1852 de la plaça Diputacio de la nostra ciutat i entra una parella molt ben vestits i diuen: Que tenen el Calendari d´aquest any que ve 2018? Sí, sí tingui. Reconec que em va sobtar. Després vaig saber que no eren ni clients. El «calendari» es un clàsic, gairebe una icona dels despatxos, les empreses i els organismes oficials. És anterior al 1940, quan la firma era al carrer de la Força. És molt senzill, però, ull, d´una gran utilitat, amb les festes anyals a la plaça de Girona, les festes generals, i ara s´hi ha afegit la Bisbal on la firma hi ha obert casa recentment. Vas a qualsevol despatx de Girona ciutat ja sigui d´empresa, Jutjats, Generalitat, Notaries...i te´l trobes als llocs més inversemblants, parets, taules, columnes. Sembla mentida que un simple calendari, quan tots els calendaris han anat de baixa amb tot aixo de l´internet, es mantingui viu i imprescindible com el primer dia, amb una tirada inicial de 7.000 exemplars anyals. És enormement útil i ells ho saben. I és per a clients i no clients (però que ho poden arribar a ser). Ho poden ser per comptar amb ells per fer des d´una simple declaració de renda feta per professionals, fins a l´assessorament més complex que hi pugui haver, però el Calendari Canovas 1852, inamovible any rere any. Cas curiós, però real, i que moltíssima gent coneix i l´utilitza, i ha agafat tanta tradició anys i tirada que s´ha convertit en un incopiable, ja que mentre tots els calendaris dels «de fa anys» de Bancs i Caixes han anat desapareixent, aquest és viu i actiu. La firma, amb mes de 165 anys d´antiguitat, i prop de 50 professionals és la més antiga de Catalunya, però sempre s´ha sabut reinventar i ser competitiva.
Gràcies Cànovas, que amb un calendari tan simple ens heu ofert tanta utilitat.
Cercle
Manel Fortis olot
Potser serà l´últim escrit que faig sobre el tema, ja que altres que he fet dient la meva opinió (que deu ser com a mínim respectable), m´han comportat crítiques i comentaris contraris tant en públic com en privat.
O potser no serà l´últim.
A tothom que llegeixi aquest escrit li demano que quan arribi al final, pensi en la primera part, que comença ara, si us plau.
Penso i sento que el Govern espanyol i els qui li donen suport són de la pitjor condició humana possible. Detesto qualsevol persona que estigui a favor o admeti com a correcte l´aplicació del 155, la violència policial de l´1 d´octubre a casa nostra o l´empresonament dels consellers, els dos Jordis i les causes contra els membres del govern que són a Brussel·les.
Ara començo la segona part, però no oblideu la primera, si us plau.
Penso, sento i per això ho escric, que és intolerable que s´admetin unes altres eleccions autonòmiques.
Que vam sortir a milions als carrers durant anys, i l´objectiu no eren unes autonòmiques.
Que vam rebre de valent, tant físicament com moralment l´1 d´octubre, mentre ens emocionàvem posant la papereta dins l´urna, fet que tant desitjàvem, mereixíem i havíem somiat.
Que vam creure a cor obert al nostre govern quan ens deia que en 18 mesos després de les eleccions del 2015 seríem independents.
Que ens vam il·lusionar quan el nostre govern ens va prometre que, 48 hores després del referèndum, es declararia la independència.
Que si ens van dir això sabent que no era possible, ens van enganyar cruelment.
Que si ho van dir sense preveure el que faria el Govern espanyol i el que no faria Europa (vergonya, Europa; penseu només en els refugiats), són uns ineptes.
Vull i desitjo de tot cor l´alliberament dels presoners, que són, clarament polítics i que els que són a Bèlgica puguin tornar amb tranquil·litat a casa nostra. Dit això i desitjant se´m llegeixi de dalt a baix, dic, finalment, que jo no votaré en cap eleccions autonòmiques.
Jo no començo un altre cercle per acabar, desil·lusionat, allà mateix al cap d´un temps.
Clam per a la sinceritat
mercè raventós mercadé
Res és tot. Tothom és ningú. Mai és sempre. En qualsevol cas, els qui ara redacteu programes polítics per al 21D, podríeu estalviar-vos aquestes paraules? Tinc la lleu intuïció que, si ho feu, estareu un pas menys lluny de dir la veritat. Gràcies.
