No se'n parlarà, ni en la campanya del 21-D, ni en les que vinguin a partir de llavors i fins al segle XXII, perquè no interessa a gairebé ningú, excepte a entitats involucrades en la mitigació del drama com l'ONG Aldeas Infantiles. Mentre discutim sobre el sexe dels àngels, ens barallem pels colors de les banderes, les pengem i despengem, ens acusem de traïdors i botiflers els uns als altres, juguem a veure qui fa més per la llibertat (la nostra, l'única que compta) i escoltem una tonteria rere l'altra, ja sigui pronunciada pel govern tan «legítim» que viu a Bèlgica però que no deixa viure o pel govern tan constitucional que opera i desespera des de Madrid, hi ha 300.000 nens a Espanya -una part dels quals malviuen a Catalunya, territori encara espanyol per molt que els pesi a molts- que poden perdre els pares i no pas per defunció, segons un informe d'Aldeas Infantiles. Nens (els afortunats!) amenaçats de desamparament que rebran la visita d'algun tècnic que els confinarà en un centre per protegir-los dels maltractaments físics o psicològics; de la negliglència o dels abusos sexuals que pateixen a casa. I això està passant, és un escenari tan real com el 155; i que ningú no s'equivoqui: també passaria en la maleïda nova república (de la Señorita Pepis). A dia d'avui, segons el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (quin nom més fal·laç, com ho és el de Treball, Benestar i Famílies) hi ha 46.628 nens «sortosament» desamparats que viuen en famílies d'acollida o en centres residencials. «La infància continua necessitant protecció en el nostre país [de misèria]», diu Pedro Puig, president d'Aldeas Infantiles. Al pas que marquen els nostres (petits) grans líders ja la poden anar esperant: en termes generals els nens que les passen canutes es quedaran allà on són, deixats de la mà de Déu. Manifestacions per la pàtria dels nassos, cada dia, surti el sol o no. Pels nostres petits pàries? Zero. No voten, no compten. Sí, som imparables.