Una zona urbana que es va esponjar considerablement va ser la de l'antic carrer de les Bernardes, integrat ara en el de Santa Clara. En l'espai que ara ocupa l'edifici del CAP de Santa Clara i alguns edificis particulars s'aixecava el monestir de les monges bernardes, que l'any 1492 s'incorporaren a la ciutat, procedents de Santa Maria de Cadins, a l'Empordà. El monestir amb el seu temple, claustre, casa del capellà i casa de la compradora, ocupava un gran espai al barri del Mercadal. El carrer que discorria entre el temple monàstic i el riu Onyar era d'una estretor extraordinària. Una calçada per circular-hi just un vehicle i unes voreres tan esquifides que permetien ben just el pas imprescindible per al vianant. Les cases d'aquell carrer tenien al davant de la seva façana un mur totalment opac que no els permetia veure res a més d'uns pocs metres de distància. La lluminositat hi era escassa i un discret raig de sol només hi lliscava uns pocs minuts al migdia. Alleujava la situació d'aquells edificis que la seva façana posterior s'obria al riu, amb unes galeries on el sol i batia llargues hores del matí.

L'any 1936 el monestir, després d'haver estat saquejat, va ser enderrocat, deixant un extens espai totalment lliure. Aquelles cases que havien passat segles enclaustrades veieren ampliat notòriament el seu horitzó. Tot i que en aquells temps de guerra en aquell solar s'hi construí un refugi antiaeri, com que era subterrani no afectava la visibilitat. Per aquells mateixos anys també s'enderrocà la casa que separava les antigues places del Mercadal i de les Bernardes, ampliant encara més l'horitzó. De tal manera que des d'algunes de les cases d'aquell carrer es podia veure tot el carrer del Nord i al fons els arbres de la Devesa. Els anys quaranta, normalitzada la situació, i després de moltes discussions sobre el destí d'aquell, generós solar es tornà a edificar, però deixant més amplitud, tant al carrer que ara porta el nom de Santa Clara, com al de les Hortes, carrer aquest que en l'anterior situació quedava exageradament esquifit. Amb aquest nou pla d'urbanització de la zona, les cases de l'antic carrer de les Bernardes i algunes del de les Hortes perderen l'ampli horitzó del qual havien gaudit durant aquells pocs anys d'excepcionalitat. Però hi guanyaren molt comparant la situació amb l'anterior al 1936.

En el mateix barri del Mercadal, una operació urbanística va ampliar i millorar l'horitzó de la casa que porta el número 9 de l'actual carrer de Santa Clara. Aquell edifici data del segle XIX i va ser construït per la família Planas que eren els titulars de la foneria Planas i Flaquer, ben coneguda mundialment per les turbines que sortien dels seus tallers ubicats en el carrer Nou. La casa fou adquirida els anys vint del segle passat per la Caixa de Pensions que hi té instal·lades les seves oficines. Unes obres de remodelació projectades i dirigides per l'arquitecte Masó li donaren un nou aspecte. Un bombardeig de la guerra del trenta-sis afectà una part de l'edifici, el qual hagué de ser sotmès a unes noves obres de restauració.

Davant per davant de l'esmentat edifici s'hi aixecaven la casa que feia cantonada amb l'inici del pont de Pedra, una altra casa més modesta i una gran baluerna dedicada a la fabricació de ciment. Era una indústria que resultava no només molesta, sinó que també altament insana. Després de llargs anys de protestes per part dels veïns i altres ciutadans que s'hi afegiren, aquella indústria va deixar la seva activitat. Però la substituí un taller on es treballava la pedra. Amb el canvi no s'hi guanyà gaire, ja que el trepidar de la maquinària feia trontollar els edificis veïns. Finalment aquells edificis de la banda del riu anaren sent enderrocats, i pels anys seixanta quedà un bon espai sense edificar. Amb això la panoràmica que es divisa des de la casa del davant quedà sensiblement millorada. De tenir com a teló de fons unes cases, la majoria de les quals poc estètiques, i unes indústries notòriament molestes, o poder contemplar el pont i l'inici de la Rambla hi ha una gran diferència.

Seguint en direcció al migdia una altra operació urbanística consistent en la desaparició dels carrers de Canaders i del Pavo va alliberar uns considerables espais. L'operació va durar anys, molts anys i no hi mancaren reticències. No tothom hi estava d'acord. Hi havia qui defensava mantenir la plaça de l'Hospital, en lloc de convertir-la en una avinguda. Argumentaven que era una llàstima fer desaparèixer una plaça que tenia molt de caràcter i molta història. També feien notar que els edificis nobles de Santa Caterina i de la Casa de Cultura tenien més notorietat integrats en una plaça que en una avinguda. I posaven l'exemple de Barcelona, on els edificis de la Generalitat i de l'Ajuntament, situats en una plaça destaquen més que el Govern Civil que és en una avinguda i passa gairebé desapercebut. Pensant en la possibilitat que es mantingués el criteri de dues places en lloc d'una avinguda es donà el nom de plaça de Pompeu Fabra a l'espai alliberat amb la desaparició dels dos antics carrerons.

L'actuació prèvia consistia en la compra de totes i cadascuna de les cases que s'integraven en aquella illa. I aquella compra s'havia de fer al ritme que permetia l'erari municipal, i la bona o no tan bona disponibilitat dels respectius propietaris.

Els dos antics carrers que discorrien a banda i banda d'aquella illa eren d'una amplària molt discreta, que obligava que fossin de direcció única, ja que no hi havia espai suficient per creuar -se dos vehicles. La majoria de les cases eren molt modestes i dotades d'un mínim confort. La panoràmica que es divisava des de finestres i balcons era mínima. Amb la nova urbanització d'aquella zona els horitzons s'ampliaren notòriament. Però d'aquesta millora no en pogueren gaudir des de cap dels antic edificis. Uns ja estaven condemnats a desaparèixer per permetre l'operació urbanística. I els que haurien pogut quedar en peu també anaren desapareixent, els del carrer del Pavo per ser substituïts per noves edificacions. Més grans, de molta més alçada, més confortables i molt més luxosos. També els pocs habitacles particulars del carrer de Canaders, alineats amb la façana de l'Hospital foren enderrocats per integrar aquell espai al nou edifici dels serveis administratius de la Generalitat.