El 12 de gener de 2016, Carles Puigdemont es convertia en el 130 president de la Generalitat, amb el projecte de proclamar la independència «exprés» en 18 mesos. En un article meu publicat aquell mateix dia, jo escrivia que «són molt potents les forces que s'hi oposaran aferrissadament, a «degüello»»; que Catalunya seria independent, «però no ara», sinó quan assolís el 70% dels vots dels catalans, dada que faria que Europa es prengués seriosament el projecte català; i concloïa afirmant que era impossible aconseguir-ho «en 18 mesos». Una opinió compartida aleshores per moltíssims catalans.

La crua realitat ha demostrat que el vaticini era encertat. És possible que cap polític considerés aleshores que allò que tanta gent preveia podia convertir-se en un fet? És possible que ara s'excusin dient que no esperaven que l'Estat es defensés amb totes les armes possibles al seu abast? És admissible que ara ens diguin que «no estàvem preparats per a la república»? Tarradellas deia que «en política es pot fer tot menys el ridícul? Què va ser, per citar un sol exemple, la «declaració d'independència no declarada»? Com «couen» ara les trompades, les ferides, els morats, rebuts el primer d'octubre? Per no parlar del xicot que ha perdut un ull!

I ara, per reblar el clau, els mateixos «processistes» que ens han dut a les desastroses conseqüències actuals i futures, personals i col·lectives de la «gesta», ens demanen el vot per tornar a començar. Quants dels votants de Junts pel Sí, desconfiant de l'ús que se'n faci, no els negaran el seu vot? Amb un afegit greu: quants vots aniran a parar a mans anticatalanistes?

Si no fos tan trist, n'hi ha per llogar-hi cadires!