L'independentisme ha tingut l'hegemonia del relat durant gairebé tot el procés. Això va canviar la tarda del 27 d'octubre. Després de la declaració d'independència, el Govern no va saber què fer, va quedar paralitzat, com en estat de xoc, i va passar la iniciativa a Mariano Rajoy, que ho va aprofitar per actuar a l'empara de l'article 155, destituint primer els membres de l'executiu i convocant eleccions immediatament. En un intent d'explicar la passivitat d'aquelles hores, la secretaria general d'ERC, Marta Rovira, ha dit ara que es va decidir aturar-ho tot davant de l'amenaça de l'Estat d'omplir de sang els carrers. Després que tothom l'hagi desmentit, fins i tot els intermediaris als quals s'atribueix que haurien traslladat aquesta informació, resulta que Rovira es referia al que els hauria transmès als diputats de Junts pel Sí el president de la Generalitat el dijous 26 d'octubre. Segons han explicat diverses persones que van assistir a la trobada, Carles Puigdemont els va comunicar en aquella reunió la seva decisió de convocar eleccions perquè no estava disposat a ser el president que posés morts als carrers. Ara ja sabem d'on va treure la informació la dirigent d'Esquerra, però no encara qui hauria advertit el president de la Generalitat d'aquesta amenaça. I tampoc quines coses van canviar en tan poques hores per passar de voler impedir els aldarulls a assumir la possibilitat de provocar-los. De veritat Puigdemont va arribar fins a les últimes conseqüències amb la convicció que podia encendre la metxa cap a un enfrontament civil? Tot plegat necessita alguna rectificació o moltes més explicacions, sobretot quan ara els membres de la mesa del Parlament i alguns dels del Govern donen a la declaració d'independència un valor exclusivament polític o simbòlic. Amb amenaces o no, queda clar que el preu ha estat massa alt per un valor tan escàs.
