La sensació del cap de setmana passat van ser les declaracions de la candidata a la presidència de la Generalitat per ERC, Marta Rovira. Va dir que el Govern de l'Estat havia fet arribar al Govern de Catalunya la possibilitat que, si no es rebaixava la tensió política, l'Exèrcit espanyol pogués intervenir i llavors hi hauria un bany de sang als carrers. Una possibilitat tenebrosa per a la qual ja s'havien fet preparatius perquè era sabut, en determinats cercles, que estaven arribant armes a l'aquarterament de Sant Climent Sescebes. (Un aquarterament, per cert, que havia estat objecte de polèmica en el passat recent per la protesta de l'Ajuntament d'aquesta localitat per unes maniobres que es van voler interpretar com intimidatòries).

Sempre segons el relat de la senyora Rovira, els integrants del Govern català van ser conscients de la gravetat de l'amenaça i van decidir no donar pretextos al seu desencadenament encoratjant imprudentment la reacció popular. Un comportament exemplar que es resumeix en la frase del president Puigdemont a la seva arribada a l'exili belga: «No vaig voler exposar la població de Catalunya a una altra jornada de violència com la viscuda l'1 d'octubre». O en la del seu vicepresident, Oriol Junqueras, abans d'entrar a la presó d'Estremera: «Vam ser uns ingenus a creure que l'Estat mai s'atreviria a aplicar aquests nivells de repressió».

Les declaracions, sensacionalistes, de la candidata d'ERC van aixecar la lògica reacció en mitjans polítics i tant des de la presidència del Govern espanyol com des de les secretaries generals del PSOE i de Ciutadans que, a part de condemnar-les per insensates, van exigir que donés dades concretes sobre la procedència i fiabilitat d'aquestes informacions.

Per complicar més les coses, la senyora Rovira no va aclarir el que se li demanava i encara va afegir més confusió a l'assumpte en insinuar que alguns dels personatges que mitjançaven amb Puigdemont per convèncer-lo de la necessitat que convoqués eleccions autonòmiques dins dels límits constitucionals, també eren sabedors de la imminent amenaça militar. Un coneixement que tant el president del PNB, Iñigo Urkullu, com el cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, es van afanyar a desmentir categòricament. Però res d'això va servir per justificar una rectificació. La dirigent d'Esquerra es va mantenir en la veracitat de les seves afirmacions i un diputat del seu partit al Parlament de Madrid, Joan Tardà, encara li va brindar suport argumental donant per fet que només el seny i el seny dels membres del Govern català van poder propiciar que no es produís el desastre.

En fi, mals antecedents per al desenvolupament d'una campanya electoral a la qual els partits independentistes intentaran donar una importància plebiscitària i els partits constitucionalistes tan sols d'estar per casa. El que sí que sembla segur, després de les declaracions de la senyora Rovira (a la qual algunes enquestes assenyalen com a candidata favorita), és que l'eix de la campanya independentista girarà al voltant del victimisme i als denominats «presos polítics». L'ANC i Òmnium Cultural pensen recórrer el país amb una cel·la itinerant per simbolitzar l'opressió centralista. Més teatre.