Hi ha senyals que delaten el final. He tornat a buscar aquella imatge de Comín, Montserrat i Collboni a Brussel·les, el dia que junts presentaven la candidatura de Barcelona per a l'Agència Europea del Medicament i, sincerament, no cal ser un expert per adonar-se que era una d'aquelles imatges forçades, com les que es fan els convidats als casaments on tothom hi posa bona cara de manera artificial. Tan artificial i fals era aquell pacte que la presumpta concòrdia no va arribar ni a la primera votació. Una vegada sabut que la candidatura de Barcelona no tenia més recorregut, les institucions que teòricament és varen deixar la pell per defensar la capital catalana no varen trigar ni un segon a tirar-se els plats pel cap, amb tota mena de barbaritats i d'arguments pobres i demagogs. Deu ser perquè estem en campanya electoral?, o perquè hi ha candidatures que s'han de presentar encara que no se les creguin ni els seus promotors.
L'altra cosa que destaca en aquest curt recorregut de Barcelona com a potencial seu de l'Agència Europea del Medicament és el fet que Espanya ha deixat de ser una candidata seriosa en qualsevol aspecte que tingui a veure amb la seva projecció internacional. Ho diuen unes quantes veus autoritzades, que consideren que l'Estat espanyol no gaudeix precisament de gaire bona reputació nord enllà o mar enllà. Serà per això que cada vegada que el Govern de l'Estat vol figurar, el preu de la factura que ha d'acabar pagant a aquells interlocutors que li riuen les gràcies acaba essent prou alt. És una mica el que li va passar a l' Albiol l'altre dia en un mercat, on un comerciant el va acabar delatant, quan va explicar que els regals que teòricament li feien a diferents parades havien estat pagats i encarregats amb anterioritat pel seu equip de campanya, per fer veure que despertava simpaties. I així no anem ni anirem enlloc.
