La convivència a Catalu­nya no s´havia trencat (del tot). En els últims anys, coincidint amb l´eclosió de l´independentisme, es mantenia la convivència malgrat que, essent precisos, estava trasbalsada per un recel que feia que independentistes i unionistes es vigilessin de reüll mentre continuaven apreciant-se, convivint i fins i tot estimant-se, tot i que cada un havia fixat el seu bàndol. Des de l´1 d´octubre la trencadissa ha estat devastadora i en molts casos la convivència s´ha arruïnat. Exemples ràpids i contrastats: una colla d´amics amb baixes després de discussions desagradables, una filla que no es parla amb els seus pares i que ha posat punt i final a la relació amb els seus parents d´Andalusia, una amistat de tota una vida trencada i amb poques possibilitats de recompondre´s i, el cas més inquietant que conec, un matrimoni que s´ha separat amb aquest motiu com a gota que ha desbordat el got. Això sense estendre´s a parlar de l´odi que s´ha generat entre col·lectius concrets: contra forces de seguretat de l´Estat, per una banda, o contra Mossos per l´altra, per posar dos exemples evidents. Dins d´algunes empreses s´han fet grupets en funció d´aquesta divisió. Pares de nens que juguen en els mateixos equips de futbol miren els partits separats a metres de distància. A les xarxes socials, sobretot les que permeten l´anonimat covard, el trencament s´ha convertit en odi explícit.

I el més greu del cas és que això acaba de començar. Alguns han decidit dissimular el mal irreparable que han fet. En altres casos encara és més greu perquè han decidit, malgrat el dolor esquinçador de les darreres setmanes, continuar traient-ne rèdits polítics. Aquests dies hem assistit a una mostra d´irresponsabilitat gravíssima: Ciutadans ha fixat una diana sobre milers de mestres i professors catalans. Pretenia crear un òrgan per vigilar-los (aterridor!). No se n´ha sortit però, tard o d´hora, la sembra d´odi sol donar resultats.