En els papers que parlen dels vells costums del país, el dinar de Nadal, i sobretot el dinar de Nadal de Barcelona, té un lloc destacat, per haver estat objecte d´una composició i una elaboració especials». Això ho va escriure Josep Pla.
Però aquest costum és obviat de forma sistemàtica pels mitjans espanyols -ràdio, TV, premsa- que, de forma sistemàtica, inclouen Catalunya i la seva gastronomia dins Espanya, tot bombardejant-nos amb la «Nochebuena».
A Catalunya, aquesta vetllada que sol acabar amb borratxera no s´havia celebrat mai: la nostra Nit de Nadal es basava en el cagatió familiar, la xocolatada, la Missa del Gall o la visita a un pessebre vivent.
Els catalans, per tant, tenim la pròpia celebració nacional per celebrar el Nadal. A part del tió, que solia portar els torrons i altres llaminadures, celebrem dos àpats -al migdia-, un per Nadal i l´altre per Sant Esteve. Consegüentment aquests àpats no són a base de peix -menjar lògic si és un sopar de «Nochebuena», tal com es fa a Espanya, Galícia o el País Basc-, sinó d´altres plats característics i eminentment carnívors.
Això no impedeix, atès que els catalans sempre sumem i mai restem, que també hem incorporat el menjar de la Nit de Nadal, els polvorones o mantecados espanyols, però també el tronc de Nadal francès o el panettone italià. Poden dir el mateix els espanyols? Em temo que no... a més, tal com ha aparegut a les xarxes, es dedicaran a beure Licor 155 (elaborat a Astúries) i procuraran que el cava no sigui català.
Alguns dels plats de Nadal són poc coneguts, com l´allioli de Nadal, un superb allioli del Ripollès i d´altres comarques de muntanya. L´allioli corrent es feia tot l´any, però sobretot a l´hivern, i per Nadal no mancava mai, ja que es menjava per esmorzar, i jo ho vaig viure a casa, en un medi rural, de petit. A Pallars es feia amb codony, i a la resta del Pirineu també amb codony, pera, poma, etc.; a casa (Pla de l´Estany) amb taronja agra. Igualment en algunes comarques el més tradicional era menjar xai, sobretot si se´n disponia: sembla que la dita tradicional «Ara ve Nadal, matarem el gall» deia, en realitat, «matarem el xai».
Altrament, menjar escudella i carn d´olla amb galets no era pas, ni de bon tros, un costum existent a tot Catalunya i, originàriament, se solia centrar a l´àrea de Barcelona. Fora d´aquí, si de cas, els macarrons substituïen els galets. En canvi, sembla de caràcter molt general -sigui com a menjar del dia de Nadal o de Sant Esteve-, els canelons. I naturalment, les neules i els torrons, cada cop més acompanyats, com hem dit abans, pels polvorones, el tronc de Nadal o el panettone.
També, en algunes famílies, s´ha introduït el costum de menjar marisc -molt propi d´Espanya o, per influència occitanofrancesa, foie gras.
El fet de menjar peix la nit de Nadal obeeix al fet que, antigament, era un dia de vigília: a Portugal i a Galícia hi ha el bacallà, a Espanya el besuc, a Hongria i altres països del centre d´Europa la carpa arrebossada i fregida (que he tingut ocasió de degustar).
Ara bé, en molts altres països, hi preval la carn, i fins i tot a Amèrica Llatina, on domina el godall, porcella o «lechón» (Veneçuela, Cuba, etc.). No volem pas privar ningú del fet que vulgui menjar besuc al forn o marisc -correntment al doble de preu que en altres èpoques, i que la publicitat dels hípers ens vol vendre, tossudament- ni que tampoc no volem impedir que es mengi «cuina de disseny», esferificada no; però els menús de Nadal, als països de l´arc mediterrani, ofereixen també uns plats concrets, carregats d´història.
D´aquesta manera, l´àpat nadalenc, amb les diverses aportacions comarcals i regionals, és com una festa del menjar on símbols, història, país i paisatge entren al nostre plat: escudella o putxero, salsa de Nadal i superbs rostits, especialment, i segons la zona.
