Del judici a «la manada» em quedo amb el soroll mediàtic, que tant molesta els que són més del silenci de les ovelles. S´està jutjant cinc amics que en els Sanfermines de l´any passat presumptament van violar per torns una jove que acabaven de conèixer, ho van gravar amb els seus mòbils i van compartir l´experiència amb altres col·legues en el seu xat de grup. Un era militar i l´altre guàrdia civil. Els van detenir i empresonar. Com que la violència sexual extrema contra les dones és un delicte que des de temps immemorials es minimitza i s´encobreix, aquesta causa va discorrent pels camins esperats, i el tribunal ha admès com a prova un informe redactat per un detectiu privat contractat pels acusats sobre la vida i miracles de la víctima després de l´agressió. Ja ho sé. Es poden estalviar totes aquestes teories del Dret segons les quals els esmentats poden al·legar indefensió si no s´accepta aquesta porquerieta de seguiment a la noia en el seu discórrer quotidià i les seves xarxes socials amb el propòsit de demostrar que no n´hi va haver per tant. Ja me les he llegit i tant me fan, segueixo furiosa. Perquè un paio al que li roben el rolex no ha de demostrar en un judici que no anava provocant el lladre i que la seva biografia és exemplar. El rellotge és seu amb independència de les fotos que pugés a Facebook la setmana passada. Però la teva integritat, noia, no. Les dones violades són sotmeses a escrutini abans, durant i després. Invocant tots els noms del porc li han plogut crítiques al tribunal, que va desestimar com a proves les converses de «la manada» sobre la seva intenció de «follar-se a una grassa». I el públic ha esclatat. El beneït soroll mediàtic s´ha fet eixordador. Milions de comentaris a les xarxes socials i en els mitjans de comunicació. Campanyes i manifestacions. La justícia és cega, i potser sorda, però nosaltres no, i estem esperant a veure què diu la sentència sobre la vigilància a una noia que després de ser violada en grup per depredadors va haver de reprendre la seva vida com va poder. I opinarem sobre això, perquè això de no pronunciar-se sobre el que diu la justícia és cosa de polítics, no de dones en peu de guerra. Si cal canviar la jurisprudència, els procediments i les lleis, doncs que els canviïn. D´aquesta manera vam arribar al dia contra la violència masclista: muntant un pollastre gegantí pel que han de suportar algunes, les que s´animen a denunciar. Fastiguejades perquè a Alacant a una dona la mati a trets el seu ex-xicot a la porta del col·legi del seu fill de quatre anys, tot i l´ordre d´allunyament. Indignades perquè la fiscalia ha pactat la setmana passada a Palma amb un paio que va abusar sexualment d´una nena de nou anys, que ha reconegut la seva culpa a canvi de no anar a la presó. Jo arribo al 25-N observant les denúncies d´assetjament sexual a Hollywood o a les televisions, i les conseqüències que està tenint per a alguns tòtems sagrats i em congratulo que els intocables ja no ho siguin, l´invisible es faci visible i que la reacció social obligui a moure fitxa als que sempre van optar per callar, subestimar i tapar. M´agradaria escoltar més estrèpit. Més crítiques, més missatges irreverents, noves campanyes feministes que impactin sobre la ciutadania amb arguments que no s´oblidin fàcilment. Moltes accions estrepitoses que protegeixin les nostres congèneres en perill perquè enviïn als seus enemics l´encàrrec clar que no estan soles. El lideratge femení cal exercir-lo amb molt, molt de soroll.
