Fa anys que soc víctima de la síndrome del joguet vell. Com molts de vosaltres, ara no ho vulgueu negar. Si feu l´exercici de repassar a consciència l´evolució de les vostres vides, us adonareu que en algun moment heu estat confinats per algú als llimbs de l´oblit o dels records, que pel cas és el mateix. De la mateixa manera, probablement veureu que també heu actuat així alguna o més vegades. Per tant, en menor o major mesura, tots hem patit les conseqüències d´aquesta peculiar síndrome.

És curiós, però a mesura que sumes anys, quan s´acosten les agredolces festes nadalenques, deixes de fer avaluacions anuals i comences a fer-les absolutes, vitals, i et venen a la memòria fets puntuals que creies oblidats i que no acabes d´entendre per què coi afloren ara del teu subconscient.

On són les persones que ens van relegar, en el seu moment, a l´oblit? Què se n´ha fet de les que vam decidir enviar-hi nosaltres? Existeix aquest lloc, una mena d´espai interdimensional on les projeccions passades de qui vàrem ser continuen interrelacionant-se entre elles al marge de les nostres volubles personalitats presents? I la pregunta del milió, a priori, menys metafísica i més fàcil de respondre: realment canviem tant amb el pas dels anys com per justificar la pervivència d´aquesta síndrome?

La pregunta no fa referència a l´àmbit físic, clar, aquí que cadascú aguanti la seva pròpia espelma, apel·la a la manera de pensar i sobretot a la diferent reinterpretació que podem arribar a fer de les coses en funció del temps, a tot allò que, al cap i a la fi, ens obliga a apartar durant un cert període, o per sempre més, tant objectes com persones que van arribar a ser molt importants en algun moment pretèrit de la nostra vida.

Tots tenim dret al canvi, a avançar, a desfer-nos del passat que ja no ens serveix, és llei de vida, però tots hauríem d´aprendre a afrontar el procés amb tranquil·litat, amb pau, defugint d´eufòries fugisseres i irreversiblement egoistes, no com aquell maleït nen que es va cansar de jugar amb el vaixell pirata de Playmobil i va decidir abandonar-lo de qualsevol manera perquè va frisar amb un ordinador Amiga 500 que ho estava petant fort.

Els joguets, per exemple, encara que no ho semblin, tenen sentiments profunds, emmagatzemen -de fet- bona part dels nostres i si en el seu moment els vas guardar amb tacte, amor i respecte, segurament hi has pogut tornar a jugar temps després, quan la inevitable crida de la nostàlgia s´ha consumat. Si els van arraconar a la seva sort, en canvi, els que no han sucumbit a l´oblit definitiu ho han fet a la trencadissa, i si alguna vegada els has volgut recuperar, t´has hagut de conformar amb els bocins dels records que has pogut conservar o, en el pitjor dels casos, amb les còpies que, inconscientment o no tant, has acabat buscant per wallapop. O pitjor encara: per la resta de xarxes socials. Història de les nostres vides. I mai més ben dit.