Un dels efectes de la crisi de 2008 va ser la seva translació a la política, fins al punt de remoure consensos fixats després de la mort de Franco. L´aparició del moviment 15-M (embrió de Podem), el deteriorament de la Monarquia (saldat amb l´abdicació del Rei emèrit) i l´esquinçament territorial (la màxima expressió del qual ha estat el, per ara, frustrat anhel d´independència a Catalunya) han estat alguns d´aquests fenòmens. Aquesta setmana hem assistit a la ruptura de l´últim tabú: el de la quota basca.

L´aprovació de la nova Llei de la quota Basca, per al període 2017-2021, preveu que les diputacions forals paguin 1.300 milions anuals (250 menys que en la norma anterior), per les competències no transferides (com Defensa o Política Exterior). Nombrosos experts en finançament s´han posat les mans al cap, per considerar que l´aportació és insuficient. La novetat és que, per primera vegada, dues formacions, Ciutadans i la valenciana Compromís, han votat en contra de la quota (enfront del suport de PP, PSOE, Podem i nacionalistes).

La raó adduïda per Albert Rivera és que el càlcul de la quota és perjudicial per als interessos de l´Estat i, segons el seu criteri, trenca amb el principi d´igualtat i solidaritat entre tots els espanyols (cosa que també és compartida per bona part dels dirigents territorials del PSOE, amb prou feines calmats per Pedro Sánchez).

Amb posicions com aquesta, Ciutadans espera consolidar el seu ascens a les enquestes (a canvi del PP). Mentrestant, el PNB veu desbrossat el camí per donar suport als pressupostos de l´Estat del 2018, però observa amb preocupació com comença a qüestionar-se aquell sarcasme, segons el qual, si als bascos els paguen per ser espanyols, ¿per a què s´han de tornar independentistes? La ruptura de l´últim tabú podria canviar aquest estat de coses.