Escolto la ministra Soraya Sáenz de Santamaria a s´Agaró que diu, estofada com una gallina, que Espanya és el millor país en construcció d´infraestructures. Santa innocència, penso. Per què deixen que hi hagi advocats de l´estat dirigint l´economia d´un país? L´enfangada espanyola es deu a aquest control total que exerceixen els advocats de l´estat a Madrid.

El problema català és, de fet, un problema de mal model econòmic a Espanya. El dèficit fiscal ha acabat per malmenar totes les altres variables en les relacions Catalunya-Espanya: la convivència, el respecte, el control, la confiança...

El Ministeri d´Hisenda xifra el dèficit fiscal català en 9.892 milions, el 5% del PIB català. Al seu costat, el País Basc, amb el concert econòmic, rep un 5,3% del PIB, és a dir, rep 10 punts més de PIB que Catalunya. I aquest dèficit és el que diu oficialment Montoro, però aquí hi cal afegir la part derivada de la ineficiència de l´estat, la part del deute que assumeix Catalunya (6.000 milions) cada any, més els peatges en autopistes que es paguen aquí i no allà (360 milions), més la ineficiència elèctrica (uns 1.000 milions més), més la ineficiència en el gas (magatzem Castor), més la ineficiència en finançament de les pensions. En total es pot xifrar el dèficit català en uns 18.000 milions, un 9% del PIB. El resultat és que aquesta virtut nostra que tan elogien a la resta d´Espanya, la capacitat d´emprendre, de generar treball i d´innovar, acaba essent engolida per la ineficiència d´Espanya. En principi pot semblar que l´aportació catalana a la resta de l´estat pot ser beneficiosa per a les regions receptores, però, ho és vertaderament?

En un article al Banc d´Espanya de setembre, l´economista Sergio Puente demostra que la convergència que s´ha fet entre regions entre 1980 i 2015 es deu a una inversió pública més intensa en les regions pobres. Alerta, però, que aquesta convergència entre regions riques i pobres és molt lenta i que tardarà 70 anys a reduir-se a la meitat. Així, doncs, hem de continuar 70 anys munyint Catalunya per arribar només a reduir la meitat de la distància de riquesa? Això no s´aguanta. Com és possible que això sigui així?

La renda per càpita d´una economia depèn de tres factors: el percentatge de gent que treballa (la taxa de treball), el capital disponible per cada treballador i la tecnologia (productivitat total dels factors). Per tant, perquè es faci la convergència, cal que aquestes tres variables creixin més en les regions pobres que en les riques. Doncs bé, els estudis de Sergio Puente i els d´Ángel de la Fuente mostren que entre 1965 i 2015 la disminució de la distància de renda per càpita s´han degut essencialment a l´acumulació de capital per treballador en les regions pobres, i aquí hi ha hagut més importància del capital privat que no pas en el públic. És a dir, ni la inversió pública ha tingut l´efecte reductor que hauria d´haver tingut.

El que passa és que els altres dos elements de la renda per càpita, la taxa de treball i la productivitat total dels factors, no han contribuït pràcticament en res a la convergència, sinó tot el contrari: l´atur ha estat un factor de divergència i la productivitat total dels factors ha evolucionat de manera plana. I a què es deu que les regions pobres no augmentin el treball com les regions riques? Diu Sergio Puente que hi ha barreres econòmiques i institucionals que impedeixen la convergència. Son les mateixes transferències interterritorials les que desincentiven les administracions públiques de les regions pobres perquè millori el treball, així com l´absorció tecnològica: les enormes transferències de recursos només serveixen per perpetuar la pobresa. El generós suport financer per a les persones a l´atur de les regions pobres desincentiva la cerca de treball, la mobilitat per buscar-lo, alhora que frena els governs central i regional a reformar els seus marcs laborals per a facilitar la màxima ocupació en treball (per exemple amb diferents salaris mínims entre regions o amb flexibilitats diferenciades). Afegim-hi encara que els fons que arriben de la redistribució territorial serveixen per fer una burocràcia regional excessiva i atrofiada que, en lloc de fomentar la obertura comercial de les regions pobres (i propiciar l´arribada d´empreses), han subvencionat un estat clientelar i parasitari.

Es podrà arribar a un acord per resoldre aquesta enorme disfunció? En una negociació multilateral, entre totes les regions, és evident que no. Munyir Catalunya és més que un recurs econòmic, és un plaer per al subconscient espanyol, és la satisfacció de fer mal a l´enemic comú.

Per què les elits de Madrid no intervenen imposant una solució adient, justa, paritària, que impulsi definitivament el creixement de les regions pobres? Perquè pesca en riu regirat. Dels tres factors del creixement de la renda per càpita, taxa de treball, capital per treballador i productivitat total dels factors, Madrid es queda amb tot el capital de l´estat, privat i públic, permetent un creixement continuat fins i tot en períodes de crisi.

En el gràfic es pot apreciar com Catalunya només ha començat a créixer a partir de 2013, quan una millora substancial de la productivitat dels factors li ha permès exportar i sortir parcialment de la voràgine espiral egòlatra espanyola. Portem plom a les ales.