Si us hi fixeu, la nostra quotidianitat està plena de cantants. En algun moment o altre del dia, en interior o en exterior, i sempre sense previ so de claqueta, un ésser es posa espontàniament a cantar. A vegades inspirat per un tema enllaunat o radiofònic, o també perquè un comentari o situació l'han portat a evocar unes sonoritats i unes lletres. Per exemple, quants cops us ha passat que el fil musical d'un centre comercial porta algú proper a acompanyar la cançó, encara que sigui per uns segons? Quants cops heu vist algú reproduint el tema musical de La dimensió desconeguda, o el de Tiburón, davant d'un fet inexplicable o inquietant? El més curiós del cas és que aquests cantants sobrevinguts mai acaben la seva interpretació, com si aquest musical encobert que és la vida fos la crònica d'uns punts suspensius. Dins d'aquesta onada de dives quotidianes hi ha un subgènere particularment entranyable: els veïns cantants. Són aquestes o aquests que escoltes des de la llunyania, dins la teva zona de confort, i hi ha en la seva irrupció diària la certesa d'una llar. Un servidor, per exemple, té una veïna la mar de prolífica. És una dona gran que canta sobretot quan surt al celobert, presumiblement a fumar. Deuen ser els seus minuts de descans de les rutines, que la música converteixen en minuts de glòria. S'atreveix amb una mica de tot: cobles, Shakira, Hombres G i, últimament, fins i tot ha entonat Scorpions. No ho fa especialment bé, però la seva performance és un clam contra la monotonia i la constatació que les bandes sonores alienes també parlen d'un mateix. Serem més o menys expansius, però en el fons tots som com ella. Totes i tots cantem, encara que sigui de pensament. Totes i tots tenim les nostres cançons i sintonies adherides, encara que algunes siguin inconfessables. Potser el gran repte és, al final, entendre que la felicitat consisteix a començar a cantar, sí, però sobretot a reunir el valor per acabar la cançó.
