Aquests dies Girona organitza cinc exposicions per a celebrar el 90è aniversari de Domènec Fita i, per acabar-ho d'arrodonir, el bisbe de Girona, Francesc Pardo, li ha concedit la medalla «Pro ecclesia et pontifice», per haver «sabut expressar l'experiència de Déu amb bellesa». És de justícia reconèixer, en vida de l'artista, els seus mèrits, perquè sense la seva obra i el seu geni, Girona no seria ben bé el que és. La seva empremta ha quedat en innumerables racons de la ciutat i amb la seva docència ha inoculat un estil particular que flota misteriosament damunt de la ciutat dels quatre rius i que emana encara des del seu estudi, a les alçades del barri de Montjuïc. La vida de Domènec Fita ha estat marcada profundament per dos fets, el seu origen com a nen de l'hospici i per un greu accident que patí mentre pintava el mural del baptisteri de l'església de Betlem de Barcelona. Malgrat la minusvalidesa que ha arrossegat, Fita sempre ha estat allà on se l'esperava i ha suplit, amb una sorprenent energia mental, la força que li ha mancat a les cames. Aquests dies es pot contemplar el seu Crist jacent, que no havia sortit mai de la Catedral, enmig de moltes altres peces, i els gironins aprofitarem l'oportunitat que se'ns brinda de poder manifestar el nostre goig i la nostra admiració per l'artista i per la persona, però, per acabar-ho d'arrodonir, no estaria de més que l'Ajuntament aprofités l'avinentesa per retirar el monòlit que l'artista dissenyà -en mal moment- en commemoració d'un aniversari de la confraria dels Manaies i que enlletgeix innecessàriament un racó molt cèntric de la ciutat, amb una lletania de símbols més propis del nacionalcatolicisme que de la nostra època.