Enfrontats a la possibilitat de ser jutjats, entre d'altres greus delictes, per sedició i rebel·lió, els membres del cessat Govern català i de la Mesa del Parlament autonòmic competeixen en arguments exculpatoris (em refereixo, és clar, als que no havent-se fugat a Brussel·les amb Puigdemont van haver de declarar davant la judicatura espanyola). Alguns d'aquests arguments són enginyosos i fins simpàtics, i altres decididament increïbles. Per exemple, la senyora Forcadell, encara presidenta en actiu del Parlament, va manifestar que la declaració d'independència que ella mateixa va proclamar de viva veu després de procedir al recompte de vots, no va passar de ser un acte purament simbòlic i sense cap efecte pràctic. De fet, va insistir, un cop declarada la independència, ni tan sols es va prendre l'acord de remetre el text de l'acord al Butlletí Oficial de l'autonomia per a la seva publicació. I ja se sap que el que no apareix en el Butlletí Oficial és com si no existís. I una cosa semblant va venir a dir l'exvicepresident Oriol Junqueras qui, a part d'insistir en el caràcter simbòlic de la proclamació de la independència de Catalunya, ha assenyalat que l'acte va tenir un valor «estrictament polític».

Havíem sentit moltes desqualificacions (la immensa majoria d'índole reaccionària) sobre la utilitat de la política i de la política, però aquesta del líder d'Esquerra Republicana supera tot el conegut. Perquè el que sembla voler explicar el senyor Junqueras als jutges és que qualificar d'«estrictament polític» el valor d'un acte equival a dir que és «estrictament irrellevant», «estrictament inútil» i d'una importància «estrictament decorativa». O sigui, que equival a dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és jurídicament impossible que pugui ser catalogat com a delicte. O dit d'una altra manera, la solemne proclamació de la independència de Catalunya al Parlament autonòmic no va passar de ser una representació teatral en la qual es van escenificar els somnis sobiranistes d'una part de la burgesia i petita burgesia catalana. En definitiva, un acte lúdic sense més transcendència.

Alguns ingenus, com els milers de persones que celebraven joiosament al carrer el que creien que era un històric esdeveniment, no es van adonar del gegantí engany que es desenvolupava davant seu. I en el mateix parany va caure l'oposició que va abandonar en bloc l'hemicicle per no ser còmplice del que allà es tramava. I també el Govern de l'Estat, que va reaccionar desproporcionadament activant l'article 155 de la Constitució espanyola davant la por que estiguéssim assistint a un acte de rebel·lia contra la legalitat institucional quan en realitat érem simples espectadors d'una farsa molt ben muntada. És clar que era fàcil enganyar-se, perquè els actors semblaven personatges reals i el senyor Puigdemont semblava realment el senyor Puigdemont. I la senyora Forcadell talment la senyora Forcadell. I el mateix passava amb el senyor Oriol Junqueras. Qui ens havia de dir que el líder d'Esquerra no era realment el senyor Oriol Junqueras?

Conclòs l'espectacle ara ens queda per conèixer el que pensaran els jutges, gent poc donada a la fantasia, sobre aquesta nova interpretació dels fets. L'absoluta teatralització de la política, fins al punt que no puguem distingir la veritat de la falsedat, és una idea que hauria interessat a Kafka.