Coincidint amb la celebració del Dia del Mestre s'ha difós un informe de l'OCDE en el qual s'alerta sobre el continu descens del nombre de professors masculins en les tasques docents, sobretot en l'educació primària. Un fenomen creixent en la majoria dels països que formen part d'aquesta entitat, en la qual encara es donen casos amb un percentatge de menys del 10% a la plantilla de professors homes en aquest tram de l'escolaritat. Fins al punt que, a Espanya (i pel que fa als alumnes d'entre tres i sis anys), el 97,6% dels seus educadors eren mestres. Una desproporció que es corregeix parcialment a mesura que augmenta l'edat dels alumnes ja que en Educació Secundària el nombre de docents homes representa el 39,7% del total de la plantilla.

Això és bo o és dolent? Aquí, les opinions es divideixen civilitzadament. Ningú dubta que la nobilíssima tasca d'ensenyar no discrimina per raó del sexe i que per explicar bé Matemàtiques, Geografia o Història de l'Art tant és ser home o dona. Una altra cosa és l'ensenyament a Primària on no falten sociòlegs i psicòlegs que prefereixen per a aquesta tasca a les dones perquè els seus trets de caràcter faciliten la relació amb l'alumnat.

En el sistema educatiu que jo vaig conèixer, la presència femenina era minoritària i solia circumscriure's al que llavors se'n deia parvulari. Després, ja a ingrés (una etapa anterior a Batxillerat) es feia càrrec de la classe un home. I després, en els set llargs anys que precedien a l'entrada a la Universitat i a la vida adulta, l'habitual era un professorat masculí que lògicament impartia valors masculins. No recordo haver tingut en aquesta etapa més que una professora. Una raresa no només en el meu col·legi sinó en la de totes les escoles de la ciutat. Feia classe de Ciències Naturals i vestia unes faldilles bastant curtes per al que es portava llavors. Procuràvem fer-li preguntes capcioses sobre els processos reproductius en la naturalesa i alguns més atrevits deixaven caure bolígrafs a terra per veure-li les cames mentre estava asseguda sobre la tarima. Avui tot això són records dels temps foscos i les dones, afortunadament per a la conservació de l'espècie, ocupen cada vegada més espais d'activitat.

La paraula mestre sol associar-se (excepte en el sou) a l'excel·lència. I no cal un títol acadèmic per merèixer-lo i exercir un ofici. Se sol dir mestres a tots els toreros, en la mesura que en prendre l'alternativa entenem que es doctoren. I una cosa semblant passa amb els periodistes. Quan es moren, i al marge dels seus mèrits, als obituaris se'ls sol donar aquest tractament. És barat i no compromet a res.

En la literatura també hi extraordinaris mestres de ficció. Entre els que més em van ensenyar, el creat per Antonio Machado amb el nom de Juan de Mairena, que era un compendi de saviesa elemental. O el mestre Juan Martínez («que hi era») que va inventar Manuel Chaves Nogales. Juan Martínez era un mestre del ball flamenc al qual la revolució bolxevic el va sorprendre de gira per Rússia. Mestre també li deien a Jesucrist.