no hi ha res més adient que haver de ser lluny del país i en contacte amb persones d'un altre per descobrir com de diferent és la percepció que a l'estranger poden tenir sobre molts temes, com ara el català. Ho dic sense ànim de generalització ni de considerar un grapat d'opinions individuals com a opinió pública o col·lectiva. Tot i així, val a dir que les opinions individuals acostumen a coincidir bastant amb les opinions publicades en els mitjans de comunicació impresos i amb les informacions difoses pels mitjans televisius.
Una de les conclusions que he tret tot estant dues setmanes a Llatinoamèrica és la gran força que en la creació d'estat d'opinió d'allà ha tingut l'agència oficial de notícies espanyola (EFE). És així perquè gairebé tots els mitjans són clients de l'agència i han estat -i segueixen sent- les seves informacions les que han marcat el sentit de gairebé tot el que s'ha publicat. Vaig trobar excepcions puntuals d'alguns diaris grans, que no es conformen amb redactar les seves informacions amb les d'una sola agència de notícies sinó que les combinen amb les d'unes altres, com ara la de França -tampoc gens propícia a Catalunya, tot sigui dit- i les cròniques dels corresponsals propis a Madrid quan els tenen.
Per tot això, malgrat el que aquí semblava un èxit comunicatiu internacional dels sobiranistes, potser ho ha estat a nivell d'alguns mitjans europeus i d'uns pocs dels Estats Units però en cap cas en els de l'Amèrica Llatina. Quin fet més paradoxal, en uns països que llueixen amb orgull les seves independències respecte d'Espanya i en alguns dels quals a l'expressió « madre patria» no li donen el mateix sentit que a Madrid.
Havent tornat a casa nostra, el meu dubte, carregat d'ingenuïtat perquè desconec la realitat és quin ha estat l'abast internacional de l'agència catalana de notícies (ACN) en la creació de la qual va intervenir el llavors no dedicat a la política professionalment Carles Puigdemont.
És clar que des de sempre, i a qualsevol país, una agència de notícies oficial de titularitat pública ha estat un instrument al servei dels governants. I en el cas de les privades al servei de poders fàctics econòmics.
Quan dies enrere llegia en alguns diaris llatinoamericans de diferent signe ideològic les seves «notícies» sobre la situació catalana i sobre les actuacions del govern de Madrid no em cridava l'atenció la parcialitat atribuïble a les seves fonts -informacions massa semblants al discurs oficial del Govern espanyol- però sí em despertava la curiositat conèixer si l'ACN té clients als països llatinoamericans. També, si distribueix informacions en llengua espanyola, a més de la catalana i l'anglesa. I, finalment, si alguna vegada ha fet màrqueting dels seus serveis informatius a l'Amèrica Llatina. Són interrogants que, segons quines siguin les respostes, poden aclarir el que m'han semblat versions periodístiques distorsionades sobre Catalunya, pel gran pes de l'agència amb seu a Madrid.
Una altra constatació extreta de la lectura dels diaris llatinoamericans ha estat el «buit» informatiu que allà existeix -amb les seves conseqüències en l'opinió pública a traves de la publicada- sobre els casos de corrupció que afecten el Partit Popular. És evident que el silenci informatiu de l'agència oficial de notícies espanyola es troba a l'origen que gairebé ningú tingui la mínima notícia sobre el cas Gürtel, Bárcenas o els discos durs destruïts per empleats del partit de Rajoy. Ni sobre el cas Urdangarin.
La visió d'Espanya que tenen moltes persones a l'altra banda de l'Atlàntic és molt angelical. Puc parlar sobre la manca de coneixement de moltes persones amb les quals he estat en contacte. Molts em van manifestar la seva sorpresa sobre les imatges de les televisions dels seus països respecte dels actes violents que van tenir lloc el dia del referèndum i la versió tan diferent dels diaris. I no entenien res de res. Tampoc entenen el que se'ls ha «venut» com a fugida de la Justícia espanyola de part del govern, ni els empresonaments incondicionals i sense possibilitat de fiances de l'altra part. Només un conegut que treballa en el món de la comunicació política del seu país, i també internacionalment, que havia estat en contacte amb polítics catalans em va demostrar un mínim coneixement, i tot i així molt condicionat.
Mentre volava cap a Barcelona, llegia els principals diaris de l'Argentina i de de l'Uruguai, que dia rere dia van plens d'informacions sobre corrupció: sobre l'expresidenta del primer i sobre l'exvicepresident del segon país. Quan vaig fer escala a Madrid vaig agafar dos diaris madrilenys que dona la companyia aèria en la qual volava. I passant els ses fulls vaig veure encara més clarament la immensa importància implícita en el control dels continguts de les informacions i opinions per part dels poders polítics i econòmics fàctics. I també del poder de les agències de notícies: instruments de propaganda política, en el sentit més estricte.
