03 de desembre de 2017
03.12.2017

Carta oberta a Catalunya

03.12.2017 | 06:30

Benvolguda terra:
Voltaire va escriure Zadig o el Destí per satiritzar les convencions socials i les institucions del segle XVIII parisenc. Al primer capítol, titulat El borni, Zadig ens és presentat com un jove babiloni ric i amb senderi, un home que es porta bé amb els ingrats, noble i sincer –i força ingenu. Té al sac Semira, el millor partit del país, es volen casar. Però un dia que passegen arran de l´Eufrates, els esbirros del jove Orcan ataquen la parella. Orcan (el nebot impune i busca-bregues d´un ministre) corre mort d´enveja, perquè es creu millor que Zadig i li ho vol fer saber, a cops de garrot.
Zadig es defensa i foragita els bergants. Deixa la xicota a pagès, que li curin les esgarrapades. Ell queda molt mal ferit de l´ull esquerre i torna a ciutat. El gran metge Hermes li diu que el perdrà, però passen dos dies, l´abscés rebenta i Zadig recupera la visió. L´endemà surt rabent a buscar Semira. I descobreix que ella, després de dir que no suporta els bornis, s´acaba de casar amb Orcan. Zadig perd l´oremus, gairebé s´hi queda. Ara, com que és assenyat –i ingenu–, decideix aprendre de l´error i es voldrà casar amb una altra dona (de rang inferior), una filipèndula que també li posarà les banyes.
A partir d´aquí, el destí de Zadig sempre seguirà el mateix patró. Durà a terme accions diguem-ne bones (creu que la bondat és un bumerang), accions que un cop tergiversades esdevindran delictes o pecats. El castiguen i l´alliberen successivament.
Es diu que l´escena entre Zadig i Orcan té un marro de realitat. Els lacais del cavaller Rohan (un gentilhome amb força pedigrí familiar) van apallissar Voltaire. Després ningú no el va ajudar a denunciar els fets, ni els amics, per no incomodar Rohan, per no fer trontollar l´ordre establert. De propina Voltaire va anar a la presó i després es va haver d´exiliar a Anglaterra.
Per mi la moral del conte és òbvia. Per molt equilibrada i obedient que siguis, benvolguda terra, malgrat que sempre miris pel feble, per la justícia, què sé jo, per tot allò que pagui la pena de lluitar, no obstant aquestes grans virtuts, vet-ho aquí, sempre hi haurà algú corcat per la gelosia i per la vanitat que se t´interposarà, entre tu i els teus objectius. T´enviarà goril·les a estossinar-te, et buidarà l´ull, t´empresonarà o et durà al desterrament. I tu, bonassa entre bonassos, després del plany de recepta pots continuar apostant per la rectitud, és clar. I pots, com Zadig, arribar a tenir un regne, a base de desemmascarar pòtols i lladres, amb la teva bonhomia. Tanmateix, u, el femer de les convencions i de les institucions no es neteja –només– amb bona voluntat, perquè, dos, el destí no existeix i l´amor donat no està escrit enlloc que torni i, tres, estimada Catalunya, ni ets el personatge d´una sàtira, ni molt menys tens la sort que Voltaire t´hagi preparat cap final feliç.
I sabut això, terra del meu cor, de tant en tant podries ser una mica més dolenta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema