Com dèiem dissabte, en temps de ració doble de tripartit no vaig veure, al carrer, cap impaciència per ampliar l´ésser de Catalunya i fer-li combregar amb si mateix. És cert que la penosa tramitació a Madrid del nou Estatut, les tardanes i irritants resolucions del Constitucional i les recollides de firmes del PP van contribuir no poc a l´emprenyament català, però no hi va haver res decisiu fins que es va veure que els comuns guanyaven eleccions i grans alcaldies, que el sistema del 78 s´ensorrava i que al carrer hi havia -i a la mínima oportunitat tornarà a haver-hi- fam i set de justícia. Els comuns, a sobre, eren espanyolistes, potser la penúltima oportunitat de reconstruir el país des de bases espanyoles, no obsessivament castellanes.
Llavors, el PDeCAT i Artur Mas, que havien destacat en l´aplicació de retallades i que en temps del tripartit s´havien oposat a lleis que enfortien l´autonomia catalana, aquests senyors -amb l´ajuda de les que Guillem Martínez diu «organitzacions peronistes»- van tenir l´astúcia de convertir la crisi social en crisi territorial per alegria de tots dos bàndols. Com més obtús sigui l´adversari, més forts es fan. I és recíproc. Del sobiranisme m´inquietaven els seus constrenyiments. Desmuntar un Estat, encara que sigui per tornar-lo a muntar d´una altra manera, és molt més perillós que desactivar una bomba.
La resta ja el coneixen: els sobiranistes van ser corridos a gorrazos, la Españita inserida a Catalunya és ara tallamar de la pàtria ofesa que s´obre pas en la carn de Catalunya i han florit arreu les flors carnívores que sempre s´obren cara al sol. Els independentistes que creien en la sinceritat dels seus dirigents s´han endut un desengany. Ni república, ni catalana, ni resistència, només uns passis de crossa per enardir les esteses (i perdó pel taurinisme inserit) i un jo no he dit això per protegir l´esquena. Propaganda. Carles Puigdemont acabarà per rebre el llaç d´Isabel la Catòlica, l´únic sentit del sobiranisme potser va ser conjurar la tempesta social.
