Hi ha un conte de Roberto Fontanarrosa en què cinc caçadors, enmig d'una tempesta de neu i perseguits per 300 llops, troben un refugi abandonat i s'hi tanquen. Un cop instal·lats, descobreixen que un d'ells fa cinc dies que porta enganxada al peu una trampa per a ossos, i ja té la cama gangrenada. Per tant, decideixen tallar-l'hi.

-T'han tallat mai una cama?- li pregunten. L'home -«després de pensar-ho durant uns moments», postil·la amb sorna Fontanarrosa- respon que no, però s'hi avé.

Quan el tenen adormit, els altres quatre acorden que, ja que l'extremitat tallada no servirà de res, poden llançar-la als llops i mentre aquests s'entretenen amb el tiberi, aprofitar per fugir tots cinc, ajudant l'amic sense cama.

El final del conte els presenta arribant sans i estalvis al poble. Però no tots cinc, només quatre. Finalment van optar per un petit canvi: llançar als llops el company amputat i endur-se amb ells la cama. Així els llops van estar més estona entretinguts i ells van caminar més descansats. Una simple qüestió de lògica.

Fa dies que catalans que no tenen problemes per arribar a final de mes no parlen d'altra cosa que del «viatge a Brussel·les», es veu que una simple Via Catalana a tocar de casa ja fa pobre, s'hi apunten fins a descamisats per si donen bocata. Brussel·les és una altra cosa. És Europa, s'hi pot comprar xocolata, enfilar-se a l'Atomium i fer-se selfies amb bufanda groga. Els pobres que ho mirin per TV, que és el que els toca. L'excursió és folklore, no li busquem raons polítiques. A la gent li preguntes en què li ha canviat la vida des que el govern està en mode no operatiu, i es queda tan muda com quan li preguntes quins articles de l'Estatut va amputar el TC, i això que diuen que aquesta amputació va ser origen de tot.

Com en el conte de Fontanarrosa. I com en aquest, s'han de deixar de banda els sentiments. La peregrinació de benestants a Brussel·les tindrà utilitat només si entre tots convencen Puigdemont que torni amb ells cap a casa, que sí, home, no siguis tonto, ja veuràs com no et passa res. I un cop aquí, que se'l mengin els llops mentre la resta tirem endavant. Simple qüestió de lògica.